Edicions Proa - 1989 - Barcelona
Sota el sol d'una tarda massa calitjosa, La Llera se'ns va reaparèixer inalterable. No es podia negar l'encert de l'Oriol a l'hora de restaurar-la. Els esgrafiats florals de la façana havien cobrat nova vida sobre un fons de groc vienès. Els forjats de balcons i finestres reblaven l'aire de mansió antiga. Els til·lers del pati, amb les avingudes enjardinades, els bancs i el petit llac al fons encomanaven la nostàlgia pel temps encalmat. Tot ens era prou conegut d'anteriors visites i no obstant es repetia l'encanteri. Alguna cosa que no s'advertia en el repàs minuciós de l'escenari ens tornava a sorprendre. Algun misteri o un simple desajust per part del visitant?
Certament, passar, en el lapse d'uns minuts, del batibull de la ciutat o el caos urbanístic del Savall a un oasi no és possible sense un mínim de desconcert, tot i que, en el cas de La Llera, no es tracta pas d'un oasi immaculat. Tanmateix, situats a l'entrada de la casa, encara és possible d'oblidar la degradació de l'entorn. Els pins formen una muralla alterosa que la protegeix. A l'altra banda del camí, una avinguda amb sostre vegetal fa pensar en els boscos centreeuropeus i les excursions en calessa. I els dos angelets que sostenen l'escut dels de Quer sobre la porta semblen garantir l'accés a un paradís.
Procedent del pati del laberint, l'extravagant seguici pujava les escales cap al pla de la casa. El septuagenari Loi, pare del masover, anava al davant amb un bon feix de llenya als braços. Majestuós i lacònic, se sabia el centre de la gatzara engegada pels tres besnéts que el seguien —els mateixos que havien irromput a la pista—, carregats amb branques que feien servir de ventalls com si escortessin un bruixot i l'honoressin amb cants i cridòria.
Van descarregar la llenya damunt la pila que ja havia crescut força al mig del pati, entre la casa i el llac, i mentre la mainada continuava cantussejant a l'entorn, el vell se'ns acostà amb la mitja rialla i el gest teatral. Després d'assegurar-se que estàvem pendents d'ell, enlairà un gaiato en direcció als núvols i xerrotejà amb veu d'oracle.
—Plourà... Aquesta fosca plourà, ja ho crec que plourà... I no cal pas que plogui aigua, és clar...! Ja em capisseu, oi?
—Loi, que no teniu una altra feina? —va etzibar-li l'Oriol, amb cantarella de cansat.
—I plourà perquè hi ha gent que només ha nascut per fer ploure, i els d'allà dalt, si se'ls burxa... S'emprenyen, sabeu?