Sortosament, al cap d'una bona estona de pugnar amb l'animal i les forces de la naturalesa desfermades poguérem trobar una sendera una mica allunyada del torrent i, entre les malediccions del pagès i xops fins al moll dels ossos, arribàrem a la cartoixa. La seva negra presència s'endevinava poderosa en la nit. De tant en tant, la llum esclatant dels llamps ens deixava divisar la grandiosa figura: com un casal d'altre món, el castell deshabitat de tots els espectres que ens precediren, generacions i generacions de monjos arraulits a les tombes, esperant el moment del judici final, de les trompetes que havien de convocar llurs esperits per a retre comptes davant del creador.
Què faria Chopin enmig de tant de silenci, abandonat en les fredes cel·les de la cartoixa? I Solange... quines preocupacions no ocuparien la seva ment en aquelles hores de la nit?
Quan arribàrem a Valldemossa ja era fosca plena. Caminàvem descalços. Maurice s'havia fet una ferida al peu esquerre i avançava amb dificultat, mig plorant pel fred i la fam.
La cartoixa! Un món espectral se'ns obria al davant. Cada vegada que esclatava un llamp al cel amb el seu acompanyament de trons tot tremolava al nostre costat. El sobtat llampec il·luminava per uns instants els llargs i abandonats passadissos del vell edifici expropiat per l'Estat als cartoixans. Se sentien els secs espetecs de les portes d'alguna cel·la abandonada mogudes per la mà invisible del vent.