Sortir de Castellar de N'Hug era difícil, a voltes impossible. El camí vorejava els riscos, a l'hivern tot glaçat. L'etern perill d'estimbar-se, a cada família algú havia caigut un dia penyals avall. Les nevades empresonaven el poble durant setmanes. L'església, un magatzem de gelor, Dora encongida, hipnotitzada pels sants a penes insinuats en la fosca. La nuvolada penjant del cel. El vent un fibló, un plany, ressonava en el silenci vast. La terra era rogenca, pedregosa, com si estigués marcada per un senyal de foc. La simetria dels avets, aliena a la irregularitat luxuriosa inherent a la vegetació, semblava una presència comminatòria. Les tardes de diumenge, tot quiet, el pare de Dora s'asseia al costat de la finestra, la mirada esgarriada per l'horitzó repetit de cims i cims. Cantussejava:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor...
L'eco s'esflorava per les llunyanies de blavor immaculada. Dora callava, sola a la cambra. [...]
L'endemà, em va portar a les Fonts del Llobregat. Vam baixar per viaranys gairebé verticals, i a la gran clotada naixia el riu: de les roques, de la terra, brotaven diamantines mànegues d'aigua, muntanya avall semblaven emprendre una marxa dansaire i musical. Jo mirava subjugat: partiria d'allí també, de Barcelona, corn ho feia l'aigua, la seva vivor fugint per síquies i pontarrons, veloç.