Edicions 62 - 1984 - Barcelona
Sortir de Castellar de N'Hug era difícil, a voltes impossible. El camí vorejava els riscos, a l'hivern tot glaçat. L'etern perill d'estimbar-se, a cada família algú havia caigut un dia penyals avall. Les nevades empresonaven el poble durant setmanes. L'església, un magatzem de gelor, Dora encongida, hipnotitzada pels sants a penes insinuats en la fosca. La nuvolada penjant del cel. El vent un fibló, un plany, ressonava en el silenci vast. La terra era rogenca, pedregosa, com si estigués marcada per un senyal de foc. La simetria dels avets, aliena a la irregularitat luxuriosa inherent a la vegetació, semblava una presència comminatòria. Les tardes de diumenge, tot quiet, el pare de Dora s'asseia al costat de la finestra, la mirada esgarriada per l'horitzó repetit de cims i cims. Cantussejava:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor...
L'eco s'esflorava per les llunyanies de blavor immaculada. Dora callava, sola a la cambra. [...]
L'endemà, em va portar a les Fonts del Llobregat. Vam baixar per viaranys gairebé verticals, i a la gran clotada naixia el riu: de les roques, de la terra, brotaven diamantines mànegues d'aigua, muntanya avall semblaven emprendre una marxa dansaire i musical. Jo mirava subjugat: partiria d'allí també, de Barcelona, corn ho feia l'aigua, la seva vivor fugint per síquies i pontarrons, veloç.
I l'interior de la casa, un laberint. Escales, cambres, sales, tot enllaçat arbitràriament per la construcció feta a sacsades, desproveït de qualsevol espurna estètica. Els mobles eren sòlids, heretats. Semblaven portar inherent una immemorial voluntat de presència dominant, anterior i posterior a l'afany dels homes. Com si fóssim nosaltres els que pertanyéssim als mobles, titelles en funció d'ells. Si jugant els ratllava, quedava aterrit: els pares em renyaven amb inusitada exasperació. Havia ofès els vers signes d'identitat de l'estirp.
La sala llargaruda, antiga vaqueria de quan la finca havia estat dilatada i pròspera, era un repelenc espai de penombra, les bigues perdudes en una altura mai no desxifrada per la pobresa dels llums de petroli, entelats els vidres. Ens arremolinàvem dins l'enorme campana de l'escalfapanxes, entabanats per l'escalforada... Cada cambra, en obrir-la, donava la impressió de ser un rostre esblaimat i cellajunt, que et rebia hostil. El meu dormitori sota la teulada, la pluja pegant contra les teules com si fos un apressat intent de comunicació. El piano que havíem portat de casa de l'avi Medusa, blanc de serradures dels corcs.
Què és el que ens mana? Potser la intimidació produïda entre la nostra feblesa i la potència que creiem que, abstracta, existeix. Manament que després concretem en una ideologia o a una pedra. O en totes dues conjuntament: «Jo sóc el que sóc.» La necessitat de fortalesa humana feta veu i norma, sublimació religiosa, per l'efecte emocional dels penyals altius damunt la petitor de l'home. Aquell paisatge de la vall dels Medusa... Així, almenys, ho vaig interpretar al Sinaí. I ho vaig sentir amb emoció, perquè fíxar-nos només en la raó ens redueix a dimensions irrisòries.
La vida, el planeta, són molt més fondos i misteriosos del que pugui teoritzar qualsevol paràmetre cultural. Em refio mes dels meus instints que de la meva intel·ligència. Suposo que ja ho hauré dit en el curs de la gravació. O potser ho he d'expressar d'una altra manera: l'intel·lecte em sembla un element funcional, la visceralitat el que tinc de substancial.
Recordava molt bé Heràclit de l'editorial i la correcció dels clàssics. Feia memòria: «I el mateix existeix en nosaltres com a viu i com a mort, com a despert i com a adormit, com a jove i com a vell», «Les coses en conjunt són un tot i no ho són, són quelcom aplegat i separat, són el que és a to i el que és fora de to, de tot emergeix una unitat i de la unitat en surt tot», «Aquest cosmos no va ésser fet per déus o per homes, sinó que sempre va ésser, i és, i serà, a la manera d'un foc viu per l'eternitat, que s'encén i s'apaga segons una regla», «Damunt els homes que es capbussen en els mateixos rius s'escolen sempre aigües diferents»... Em sentia tan optimista!
La casa era de marès, la porosa pedra saulonenca. A l'hivern es saturava d'aigua creant una condensació de fredor com de tomba. Havíem d'anar inflats de jerseis, de capots. De pellisses prehistòriques. Les parets es bufaven, la calç enfonsant-se farcida d'humitat. Però pel juny, el marès de cop s'eixugava i esponjós com era el travessava, pictòrica, la calor. La calç llavors queia resseca, en llenques. I grinyolava posant la pell de gallina si hi passaves l'ungla. El meu pare esbufegava, la samarreta bruta de suor. La mare amb la faldilla arremangada, la carn greixosa i blanquíssima penjava inerta a les cuixes, al braç.
I l'interior de la casa, un laberint. Escales, cambres, sales, tot enllaçat arbitràriament per la construcció feta a sacsades, desproveït de qualsevol espurna estètica. Els mobles eren sòlids, heretats. Semblaven portar inherent una immemorial voluntat de presència dominant, anterior i posterior a l'afany dels homes. Com si fóssim nosaltres els que pertanyéssim als mobles, titelles en funció d'ells. Si jugant els ratllava, quedava aterrit: els pares em renyaven amb inusitada exasperació. Havia ofès els vers signes d'identitat de l'estirp.
I La sala llargaruda, antiga vaqueria de quan la finca havia estat dilatada i pròspera, era un repelenc espai de penombra, les bigues perdudes en una altura mai no desxifrada per la pobresa dels llums de petroli, entelats els vidres. Ens arremolinàvem dins l'enorme campana de l'escalfapanxes, entabanats per l'escalforada... Cada cambra, en obrir-la, donava la impressió de ser un rostre esblaimat i cellajunt, que et rebia hostil. El meu dormitori sota la teulada, la pluja pegant contra les teules com si fos un apressat intent de comunicació. El piano que havíem portat de casa de l'avi Medusa, blanc de serradures dels corcs.