Si tornem a travessar la plaça de l'Ajuntament-País Valencià en direcció nord-est, per davant de les floristes i de Correus, ens trobem a l'entrada del carrer de les Barques, per on passava el famós braç mort del riu, i que en temps medieval es deia la Rambla. En la pulcra quadrícula que queda a la dreta —carrers de Pérez Pujol, Pasqual i Genís, Correus, Roger de Llúria, amb construcció acadèmica o modernista de finals del XIX i principis del XX—, hi havia el barri de pescadors, i una mica més enllà la zona de prostitució que es va traslladar al barri de Velluters. Ara tot això és la city de València, el Wall Street local, els carrers dels bancs, de la Borsa, de més bancs i més bancs, de la Caixa o Caixes, i més bancs encara. Un dels bancs, l'Urquijo —el Nostre Senyor els augmente el benefici— ha conservat com a seu un preciós palau rococó, el dels comtes de Penalba, i uns altres dos, el Banc d'Alacant i el Banc de l'Exportació, almenys han respectat els edificis on s'han instal·lat. No és això la norma: la norma ha estat assolar i construir de nou sense més criteri que imposar brutalment la presència dels diners i el poder de cada institució bancària. Una altra excepció és el palauet de Pescara (Bankinter) però al costat hi ha l'horrible magatzem del Corte Inglés (víctima: el convent de les monges de Santa Caterina), i abans la incongruent modernitat de la Caixa d'Estalvis o Bancaixa, i el xamfrà valenciano-folklòric del Banc de València, i més encara i etcètera. Un desficaci de carrer, però una perfecta mostra, concentrada, d'un segle de vida de la ciutat. Més antic és el Teatre Principal, projectat el 1770 però començat el 1808 i acabat el 1833, amb façana clàssica d'altes columnes jòniques i estructura interior de teatre d'òpera. Es molt més discret que monumental, com és propi de València.
Entrant pel carrer del Poeta Querol des del Teatre Principal, el visitant comprovarà els efectes de successives campanyes de demolició general, venda de solars i nova construcció. El resultat és que els pocs i notables edificis que se n'han salvat queden ací gairebé fora de lloc, com grans naus antigues encallades en la platja, com si els intrusos nous que ara dominen el territori els hagueren perdonat la vida. L'església de Sant Andreu, el palau de Dosaigües, la Universitat i el col·legi del Patriarca són tanmateix un dels conjunts més il·lustres de la ciutat, i no mereixien haver estat privats del seu entorn natural.