Si puge a casa i em gite, Assumpció es despertarà i començarà amb les seues preguntetes de sempre. A més, no tinc son, que carall! Santiago encara no deu haver tornat a casa. Bé, al cap i a la fi, ell és home, i m'ha eixit a mi, que em va dir l'altre dia Mauriciet fent-se el graciós: el vaig mirar de cap a peus amb la cara ben llarga, i no li vaig contestar res, perquè si els deixes et pugen a cavall. Les que portaran ja unes quantes sonades són les xicones, que volien ni més ni menys que anar al ball del nostre Casino! ¿Com anava jo a consentir tal cosa? Això podríem fer, home! De cap de les maneres!
No sé com ha succeït, la veritat. Ballava amb la donamde Ferraguti ella mateixa és la que m'ha dit: «¿Qui deu ser aquella criatura que va disfressada d'arlequí o d'arlequina? ¿Ho saps, tu? Quina gràcia que té...» La criatura estava amb un grupet de jovenalla que s'havien situat en un costat del saló del Casino i que xerraven i reien amb molta gana. Mentre acabaven de tocar aquella peça de moda avorridíssima, han escampat el vol. Com una il·luminació, m'he imaginat de seguida on havien anat. Per curiositat, només per curiositat, he pujat al primer pis, ben de pressa i com si... ¿com ho diria?, com si fóra xicon i anara a mirar canviar-se les dones a través de les posts de les barraquetes de la platja.
Dalt, tot era fosc i tranquil. En una nit de Carnaval, ningú té ganes de jugar a cartes ni de posar-se a llegir o d'estar-se a les oficines. Però de seguida he sentit passes i una porta que grinyolava. M'he quedat quiet, com un bloc de silenci. ¿D'on provenien aquells moviments? Quan l'acordionista del ball encetava una altra musiqueta horrorosa, he sentit d'entre les portes del fons una rialla suau, preciosa, d'un encant infantil i al mateix temps molt sensual. Em deuen estar espiant, he pensat. Hauria d'haver-ne baixat en aquell moment. Però a pesar d'estar molt avergonyit per la meua curiositat, la sang em botava dins del cap i no desitjava sinó que passara alguna cosa. Com que calculava que estarien per la biblioteca, m'hi he acostat, passa a passa i procurant no entropessar amb res. En entrar a la biblioteca, la penombra no em deixava entreveure res més que els contorns lluents de la taula de lectura i dels armaris dels llibres. Em sentia marejat i em faltava l'aire. M'he deixat caure en la primera cadira que he palpat. Pareixia buit el local i per això he eructat tres o quatre voltes, encara que sense grans sonoritats, com aquell qui no les té totes. M'he trobat millor, prou millor. Quan anava a alçar-me per a intentar obrir una finestra i respirar un poc de nit fresca, he sabut de sobte que hi havia algú darrere meu. M'he girat bruscament: era l'arlequí! Ja m'hi veia més i he distingit que em somreia amb el tros de boca que no li tapava la màscara. Jo estava tan desprevingut que he actuat irreflexivament i l'he abraçat. No es resistia ni de bon tros, i en notar la calentor lleugera del seu cos i la remor de la seua roba d'arlequí, he perdut l'oremus i m'he llançat a besar-li la boca, que s'obria carnosa i humida.
Faré temps ací i obriré jo mateix la farmàcia.