Edicions 62 - 1999 - Barcelona
Si puge a casa i em gite, Assumpció es despertarà i començarà amb les seues preguntetes de sempre. A més, no tinc son, que carall! Santiago encara no deu haver tornat a casa. Bé, al cap i a la fi, ell és home, i m'ha eixit a mi, que em va dir l'altre dia Mauriciet fent-se el graciós: el vaig mirar de cap a peus amb la cara ben llarga, i no li vaig contestar res, perquè si els deixes et pugen a cavall. Les que portaran ja unes quantes sonades són les xicones, que volien ni més ni menys que anar al ball del nostre Casino! ¿Com anava jo a consentir tal cosa? Això podríem fer, home! De cap de les maneres!
No sé com ha succeït, la veritat. Ballava amb la donamde Ferraguti ella mateixa és la que m'ha dit: «¿Qui deu ser aquella criatura que va disfressada d'arlequí o d'arlequina? ¿Ho saps, tu? Quina gràcia que té...» La criatura estava amb un grupet de jovenalla que s'havien situat en un costat del saló del Casino i que xerraven i reien amb molta gana. Mentre acabaven de tocar aquella peça de moda avorridíssima, han escampat el vol. Com una il·luminació, m'he imaginat de seguida on havien anat. Per curiositat, només per curiositat, he pujat al primer pis, ben de pressa i com si... ¿com ho diria?, com si fóra xicon i anara a mirar canviar-se les dones a través de les posts de les barraquetes de la platja.
Dalt, tot era fosc i tranquil. En una nit de Carnaval, ningú té ganes de jugar a cartes ni de posar-se a llegir o d'estar-se a les oficines. Però de seguida he sentit passes i una porta que grinyolava. M'he quedat quiet, com un bloc de silenci. ¿D'on provenien aquells moviments? Quan l'acordionista del ball encetava una altra musiqueta horrorosa, he sentit d'entre les portes del fons una rialla suau, preciosa, d'un encant infantil i al mateix temps molt sensual. Em deuen estar espiant, he pensat. Hauria d'haver-ne baixat en aquell moment. Però a pesar d'estar molt avergonyit per la meua curiositat, la sang em botava dins del cap i no desitjava sinó que passara alguna cosa. Com que calculava que estarien per la biblioteca, m'hi he acostat, passa a passa i procurant no entropessar amb res. En entrar a la biblioteca, la penombra no em deixava entreveure res més que els contorns lluents de la taula de lectura i dels armaris dels llibres. Em sentia marejat i em faltava l'aire. M'he deixat caure en la primera cadira que he palpat. Pareixia buit el local i per això he eructat tres o quatre voltes, encara que sense grans sonoritats, com aquell qui no les té totes. M'he trobat millor, prou millor. Quan anava a alçar-me per a intentar obrir una finestra i respirar un poc de nit fresca, he sabut de sobte que hi havia algú darrere meu. M'he girat bruscament: era l'arlequí! Ja m'hi veia més i he distingit que em somreia amb el tros de boca que no li tapava la màscara. Jo estava tan desprevingut que he actuat irreflexivament i l'he abraçat. No es resistia ni de bon tros, i en notar la calentor lleugera del seu cos i la remor de la seua roba d'arlequí, he perdut l'oremus i m'he llançat a besar-li la boca, que s'obria carnosa i humida.
Faré temps ací i obriré jo mateix la farmàcia.
Juliol, 1907
I jo li diré: «Ha faltat la senyora Marquesa, que Déu la tinga en la glòria. Ahir l'enterraren. Hi havia més gent al soterrar que quan vingué Canalejas. Ningú se'l volia perdre. Pels carrers no se sentien ni els gossos, de buits que quedaren. També em van contar que al cementeri hi havia mitja Gandia, i això que feia una calor per a caure de tos. Una cosa gran, xe. Era tan bona, la senyora Carmeta! Tenia una veu de gran senyora, però al mateix temps dolça, molt dolça, molt més que la de les hermanes que van a captar per les cases. A voltes, estava jo en la porta de la Seu o davall dels porxos de la plaça Major, i se m'acostava per a demanar-me quins succeïts es comentaven per Gandia, perquè deia que jo era una gasetilla viva. No s'escandalitzava per res del món, tan santa que era, de missa diària. Ella fou la primera que va saber que a Pimentó li la pegava la seua muller amb el sabater del carrer del Tossal. Acabava jo d'escoltar els crits i les galtades de Pimentó a la dona mentre passava per la vora de sa casa, quan vingué a veure'm la senyora Carmeta, i li ho vaig contar fil per randa. M'ho agraïa, i tant que m'ho agraïa! Ben sovint m'allargava uns cèntims, encara que no s'oblidava mai de fer-me l'advertència: «No t'ho begues, que siga per a menjar, que estàs cada dia més desmillorat», o sermons d'eixa classe. Sí senyor, una gran dona! Però a tu ja t'ho he contat això mil vegades, i encara no t'he dit la cosa principal: que igual m'ha deixat alguna cosa en l'herència...»
Però ella em dirà: «No m'ho crec, Pasqualet, no m'ho crec. Tu sempre tan fantasiós! ¿Com t'hauria deixat a tu res, la Marquesa?»
I jo li diré: «Encara no deuen haver obert el testament. I la Marquesa m'apreciava molt, molt més del que tu et penses. Esperarem, i a veure si ara tenim sort. ¿Per què no hem de tindre sort? ¿Saps què farem? Farem un xiquet. Però un xiquet que siga teu i meu. Li posarem Pasqualet, com a mi, i li ensenyaré a tocar l'acordió. Ja ho tinc, sí, ja ho tinc: vos en vindreu a viure a ma casa. I si vols, li podem dir al rector que ens case. Els deixarem a tots ben mocats.»
Però ella em dirà: «Si sóc massa gran per a tindre fills. ¿Que no ho saps, que en tinc més de cinquanta?»
I jo li diré: «T'obstines perquè no isca res bé, Segismunda. L'únic que vull és que ja no vengues més salmorra a la plaça, que amb això ni et guanyes la vida, i et fa mal passar-te-la al ras.»
Però ella em dirà: «Tu no estàs bo del perol. Vendre salmorra és l'únic que tinc ¿i encara vols que m'ho deixe?»
I jo li diré: «Ja sé que som pobres, no cal que m'ho digues. Pobres de solemnitat! Però mira, el notari Caparrós, cada volta que em veu, m'amolla: "Qui poguera, Pasqualet, estar tot el dia a l'aire lliure com tu, i anar amunt i avall igual que els teuladins." Si els rics diuen això, alguna cosa bona serà viure d'eixa manera. Molts diners, molts diners, però és de veres, es passen el dia tancats dins de casa i rodejats de papers i maldecaps.»
Molts dies es repetia el somni. Vaig acabar per gitar-me com si anara a festejar, tota nerviosa, de tal manera que sentia tocar hores i quarts del campanar del Sant Josep per a donar i vendre. I ell sempre se'm presentava a punt d'abraçar-me, i jo estava a gust, tan a gust... Les nits que no em feia aquella estranya visita, l'endemà no tenia ganes de res. Al contrari, les nits que sí que venia, em sentia lleugera i ben contenta. I va acabar venint totes les nits, encara que no sabria dir si allò era un somni, perquè potser només em pensava que era un somni i, en realitat, era jo que volia que foren un somni els meus pensaments. Va arribar un moment en què el notava tan meu que ja no tenia en compte que no l'havia vist de feia no sé quant de temps, ni que la meua única relació amb ell era a través d'aquell somni.
Però d'improvís, el dia 12 de setembre va succeir la gran desgràcia de la qual encara no s'ha recuperat la nostra família ni la ciutat, i serà ben costós que ens en recuperem mai, i aquell somni desaparegué de sobte, a causa potser de la inquietud que patíem durant les nits i del poc dormir. En un principi tan sols ens n'arribaven notícies d'altres carrers i vivíem pendents del que ens en contaven els veïns o la gent que venia a comprar a la venderia del pare. Però prompte va ser com la inundació de hui: no deixava res a banda, tot ho amarava. Després, el dia 16, la meua Lola va caure malalta. Vetlant-la la primera nit, torcant-li la suor tothora, vaig comprendre que les notícies sobre l'epidèmia de grip eren molt més que xafarderies de la gent.
Don Lluís Burguera, com que és el metge de la família, venia sempre que podia a veure'ns. Hi havia dia que passava tres i quatre voltes per casa. Ho feia més que res per a tranquil·litzar-nos. Ens deia que la grip començava a escampar i que la meua germana s'alçaria al cap de no res. De totes maneres, a ningú se li escapava que Gandia l'havia presa una mort més famolenca que mai. Al matí i a la vesprada, inclús a la nit, vèiem passar enterraments que tenien ben poc de solemne, ja que els rectors s'afanyaven per a poder acudir a tot arreu, i prou càrrega tenien donant el viàtic i confessant els moribunds. Més tard deixaren de fer enterraments i duien els morts directament al cementeri. La clientela que venia a la venderia del pare va acabar per callar i, si els preguntaves res, ploraven i seguien callant, perquè ja no sabien què fer-se'n ni què dir. I el veïnat a penes apareixia pel carrer, en totes les cases hi havia un malalt que demanava una dedicació absorbent.
Fou a poqueta nit de la vespra del dia 6 d'octubre -¿com se m'hauria d'oblidar aquella data?- que vaig decidir escriure-li. En la situació que vivíem ja no hauria tingut cap importància que li contara el meu somni i estava segura que no arribaria mai aquella carta a les seues mans. A la matinada, va faltar Hermínia i, a mitjan vesprada de l'endemà, faltava Lola. Ben entrada la nit, les vam acompanyar, sense cap cerimònia, al cementeri. Se'm fa un nuc a la gola, més val que ho deixe estar...
Com que només l'havia vist aquell dia que acompanyava a don Lluís i com que no sabíem res del que succeïa fora del nostre dol, vaig tindre por per la seua vida. No per altra cosa sinó perquè sobrevisquera a l'epidèmia, vaig prometre que, si ell se'n salvava, li enviaria la carta. És per això que hui, dia 12 de novembre, a pesar que el riu Serpis s'ha desbordat i la riuada inunda la plaça de Sant Josep, a pesar que els carros s'estaquen en el gran fangar que hi ha pertot, continue esperant tota tremolosa que en qualsevol moment m'arribe la seua resposta.