Si el vent és del nord, del Montseny, una claredat diàfana proporciona a l'atmosfera aquella portentosa nitidesa que permet —Montserrat, a mitja muntanya...— apreciar cada detall, cada edifici de Barcelona, allí sota: els carrers, els terrats, miniatures de relleu evidentíssim i amb colors on predomina el blau i el vermell. La farola del Llobregat, un vaixell. La llarga fortalesa de Montjuïc. D'un terrat, un nen amolla un estel.
A la nit, per entre les valls i la planura llunyana del Vallès, brillen llums. Llums solitàries, grups de llums, immòbils i guspirejants. A vegades, una corrua de llums camina, imprecisa: és el tren. Llums que són, entre els blocs negres dels boscos, com una mena d'il·lusió temorenca i indefinida. I davant, l'extensió lluminosa, titil·lant, de Barcelona, milers i milers de minúsculs calius, una mar fantàstica, alegre, rutilant. Un espectacle que, si fa boira, queda submergit, aquós.
Dins l'hivern, envaeixen la muntanya sobtoses descàrregues de boira, que omple el poble de fantasmagories flotants, humides, diluint els perfils de cases i persones. Balla la boira, esvalotada i grisenca. De cop et salta un gos davant, borda espantat, fuig. S'alça una columna de boira sota els fanals de la plaça de Pep Ventura. Se sent el soroll del funicular, que puja de Barcelona, i s'entreveuen les finestrelles il·luminades, gairebé simples reflexos.