Sentiment de desolació, gairebé d'angoixa. Deixem el vehicle trontollant en el camí malsegur. La humitat salobre i el retronar rítmic i somort ens denuncien molt pròxima la mar; la boira terrera ens l'amaga. Per travessar un xaragai que les pluges recents han eixamplat en estanyol brut i fangós, una barca de posts mig podrides, traspuant l'aigua pertot. El vell sorrut que la mena amb un sol rem, i un gos borni que de fam reganya els ossos, en són els únics tripulants. Bella barca de Caront!
A l'altra banda d'aquella Estígia pestilent, un viarany s'aixeca del sorramoll i s'arrapa a les parets del peny-segat. De sobte, cara a la mar, com un escarn la llum i a la vida, la portalada immensa, la gola obert als camins misteriosos del món subterrani. Terrífica meravella! Virgili ho hagés vist, ell, a qui l'Avern i les solfatares de Campània revelaven la imatge de l'infern clàssic! Ni Virgili ni el Dant no hi són. Davant meu, però, muda, consirosa, l'ombra de la Sibil·la. Aturada al llindar de bell antuvi, com un interrogant, ara s'endinsa a cuitats passos en la negra via de l'abisme. M'hi endinso amb ella. La pregona basarda de les coves m'afeixuga el bleix, com un tràgic malson.