Edicions 62 - 2012 - Barcelona
Sentiment de desolació, gairebé d'angoixa. Deixem el vehicle trontollant en el camí malsegur. La humitat salobre i el retronar rítmic i somort ens denuncien molt pròxima la mar; la boira terrera ens l'amaga. Per travessar un xaragai que les pluges recents han eixamplat en estanyol brut i fangós, una barca de posts mig podrides, traspuant l'aigua pertot. El vell sorrut que la mena amb un sol rem, i un gos borni que de fam reganya els ossos, en són els únics tripulants. Bella barca de Caront!
A l'altra banda d'aquella Estígia pestilent, un viarany s'aixeca del sorramoll i s'arrapa a les parets del peny-segat. De sobte, cara a la mar, com un escarn la llum i a la vida, la portalada immensa, la gola obert als camins misteriosos del món subterrani. Terrífica meravella! Virgili ho hagés vist, ell, a qui l'Avern i les solfatares de Campània revelaven la imatge de l'infern clàssic! Ni Virgili ni el Dant no hi són. Davant meu, però, muda, consirosa, l'ombra de la Sibil·la. Aturada al llindar de bell antuvi, com un interrogant, ara s'endinsa a cuitats passos en la negra via de l'abisme. M'hi endinso amb ella. La pregona basarda de les coves m'afeixuga el bleix, com un tràgic malson.
Un dels esquers de les meves anades a l'Illa era la conversa amb Joan Alcover. Simpàtica figura la d'aquell home baixet, pulcre, de barba blanca, d'ulls blaus sota l'ample front, de paraula justa i frase ben tallada. Si un exemple d'elegància natural ha produït el nostre poble, és ell. Versificador fàcil, de bon gust i d'enginy, quan la tragèdia irromp a la seva vida, el traumatisme espiritual el revela tot d'una com un gran poeta.
Sia ton cor el ferre espurnejant
Damunt l'enclusa del dolor, sonant.
Benhaja la dolor que sublimant-se, per consol del pare desconsolat, va donar a la nostra poesia renaixent algunes de les seves perles més valuoses!
Crec que s'ha dit –és obvi- que en el fons de Maragall hi havia un anarquista. La benestança burgesa del seu viure no va posar-lo prou al descobert, però la noble sinceritat de la seva ànima en guspireja prou. Per semblant, la vida la vida es complagué a fer vibrar amb intensitat la corda elegíaca en la lira de Joan Alcover, estalviant de polsar-hi la corda rebel. Ah! Però aquesta corda existia en aquell "esperit –per confessió pròpia- un xic indisciplinat i solitari". N'hi ha prou de recordar les estrofes del Vianant.
Aquell home, amic personal de Maura i que no tenia inconvenient a dir-se conservador –tant les etiquetes polítiques són de vegades cosa superficial i baldera-, aquell artista de sensibilitat finíssima, incapaç de qualsevol histrionisme, mai no tingué per ideal recloure's en l'hort tancat, comprenia els dalers col·lectius, sentia la bellesa de les multituds i creia en l'enlairament espiritual de les masses per mitjà de l'estètica, de l'"art obert i popularitzable". "Humanització de l'art", va dir-ne ell, amb bella fórmula que ho resum.
Ningú més ben situat que Emili Darder per a conduir Mallorca pels seus retrobats camins. Per això. Després del bienni de la reacció, pel febrero del 1936, ell ocupava per vot de l'Ajuntament l'alcaldia de la ciutat de Mallorca; per això mesos després queia màrtir de la causa.
Com dues amenaces inexorables, planava damunt el cap d'Emilio Darder la brutalitat casernària del ¡Muera la inteligencia! I cercava de ferir-lo, verinosa, aquella insídia dels fitxers de la reacció fernandina "liberal perillosíssim, perquè és home de bé". Sí, per honrat, per intel·lectual, per català, per republicà, Darder queia sota la metralla feixista el dia 24 de febrero del 1937. Malalt, fou tret del llit per dur-lo a l'execució. El sadisme dels que amb injeccions li conservaven la vida pel plae de poder-lo matar, fou encara ultrapassat: els assassins d'Emili Darder enviaren a la vídua i a la mare, després de gravar-hi la data fatal, una de les bales que li havien travessat el cor.
D'altres foren executats amb Darder. Vagi el meu record a Alexandre Jaume, bon company a les Corts Constituents, diputat socialista, gran amic de Catalunya. "Si se'm vol incorporar a la historia –digué en conèixer les conclusions del fiscal- sabré cumplir dignament, sense cap defalliment, el meu paper històric."
Reprenent la vella tradició, els feixistes espanyols han tornat a fer de les execucions un espectacle públic, quan no una festa trágica – cruel Espanya!-. Com a Badajoz o a Terol, també a Mallorca.
¿On hi ha una construcció pariona? ¿On l'art gòtic ha bastit un Castell amb aires de palau com aquest? Heu vist mai un claustre circular de gegantines proporcions com el seu pati? ¿I aquelles estances, cascuna amb una vista diferent damunt la mar, la serra, la ciutat? ¡Bell escenari, on els joglars recitarien els lais bretons, i en noves rimades a l'estil de França cantarien les amors de Tristany i Iseu, o l'encantament del rei Artur! No havent-hi cap ministre mallorquí, vaig ésser jo, català, el designat per lliurar a Mallorca aquell joiell de la corona.
El Castell ja era de la ciutat. La companyia de carrabiners que n'havia tingut custodia davallava marcial; amb la bandera de la República, hissàrem la bandera de Mallorca. Moment d'emoció! ¿Quants segles feia que les Quatre Barres no havien flamejat damunt de Bellver? Aquella mena de palau convertit en presó, on Jovellanos havia purgat sis anys de disfavor reial, on s'havien esllanguit els napoleònics capturats a Bailén, on el plom de l'absolutisme borbònic havia travessat e cor liberal de Lacy, era propòsit de la ciutat de Mallorca de convertir-lo en Museu. Ara sota el domini del Feix, ¿nous captius, noves víctimes, no hauran reprès la vella historia del Castell?
Salpem de Mao a la matinada, i en fer-se de dia ancorem davant el Torrent de Pareis. A la platja, el petit estanyol, deixada de les revingudes hivernals, poblat de granotes i voltat de lliris d'aigua, emmiralla la serenor del cel, al fons, vertical damunt l'areny, el penya-segat ingent, rost, tallat en dues parets bessones. La llum del sol, batent la part més alta de l'engorjat, muda de color, reflectida en els replecs sinuosos, i cobreix d'una volta irisada la torrentera ombrívola. He entrat a Mallorca per la porta gran.