Sense poder contenir-me vaig guaitar per la finestra de la cambra. Volia veure amb els meus propis ulls el rostre dels que anaven a matar. De seguida vaig conèixer Aurora, la «roja del Molinar», com era coneguda.
Hi havia més roges al seu costat. Enmig de la tenebror del malson vaig poder distingir Maria Pascual, Antònia Pascual i Catalina Flaquer, amigues d'Aurora Picornell. Quatre dones comunistes. Les roges del Molinar! Crec que les mataren pel gener del 37. Com era possible que tornassin des de la mort? Per què compareixien, evanescents, amb les mans fermades a l'esquena, envoltades dels companys del meu partit que les portaven a matar? Per quins motius tornen, amb el puny tancat, cantant La Internacional i poblen els meus somnis d'ençà de fa tants d'anys?
Però el que més m'atemorí va ser constatar com, al costat de les quatre comunistes hi anava na Coloma, l'amiga de la infància, l'eixerida al·lota que, als deu anys, m'havia fet somniar per primera vegada. El cor em va fer un sobtat sotrac. Na Coloma, emmanillada, portada a matar! Va ser el darrer que vaig poder veure d'ella.
Enmig dels fusells dels falangistes tenia encara la mirada tímida. Vaig veure que feia un gest instintiu: provava de llevar-se la suor del front alçant les dues mans fermades. Després, la fosca, el misteri profund de la nit. Na Coloma i les roges del Molinar desapareixien tan inexplicablement com havien comparegut.
Arreu, un silenci glacial romput de tant en tant per les campanades del rellotge de l'església que, talment hagués enfollit, no deixava de tocar les hores. Es perdia en la distància el camió que les portava a matar. Però el malson no finia encara. Era el moment en què compareixia, totalment esvalotat, Antonio Espina, l'exgovernador. Plorava, arrencant-se bocins de cabells del cap per haver confiat en el general Goded. En aquelles nits d'insomni, talment una aparició sorgida de la fondària d'una tomba, el veia amb la navalla d'afaitar amb què provà de matar-se tallant-se les venes del coll. Corria apressat pels passadissos del casal, entrant, esperitat, a la cambra on dormia Maria Antònia.
Mai no sabia si aquella escena corresponia a un somni o la més pura realitat. M'espantaven els rierols de sang que anava deixant per les cambres, tacant l'emblanquinat de les parets, les cortines, els mobles antics, els coixins de vellut. A voltes, Espina es dirigia cap allà on jo restava petrificat, sense poder fer una passa, atemorit només de pensar que l'esposa podia ser testimoni de tanta follia desfermada, el terratrèmol que omplia el nostre món fins aleshores tranquil. L'exgovernador m'amenaçava amb la navalla d'afaitar mentre que, del tall que s'havia fet al coll, continuava rajant sang com un brollador que mai no s'aturà.