Sembla un diumenge radiant a la cartoixa, però els núvols esperen pacients. El Canut camina pel claustre. Un hàbit el precedeix com una llum encegadora. Tot ho veu blanc. El porter l'ha rebut amb un somriure. De bon matí. L'informa que son oncle ja no és al llit. El pare procurador ha aparegut, sempre rialler. Ara l'acondueix a la nova cel·la, més assolellada, on reposa el malalt des de fa dos dies. La cartoixa de Montalegre és un monestir petit. Només dos claustres simètrics envoltats de cel·les. Però el nebot prefereix recordar la imatge que se'n va forjar de nen i mai no es fixa en el camí que el fa menar el seu guia de torn. Senzillament segueix la blancor del seu hàbit. Aquesta vegada la caminada li sembla més llarga que de costum. Sonen les campanes. El procurador branda la barra de ferro que obre les portes de totes les cel·les, el fa entrar al passadís que separa la porta del cancell de la interior i s'acomiada fins a la tarda. El nebot es queda quiet entre les dues portes una bona estona. M'hi sento còmode. La trobo una cambra de descompressió perfecta entre el meu món i el de mon oncle. Una autèntica pàtria, amb una porta al davant i l'altra al darrere. Dins i fora. Sí i no. Tot alhora. Les campanes deixen de sonar i de sobte el silenci se li fa intolerable. Acciona el mecanisme que regeix el forrellat de la porta interior i l'empeny amb delicadesa. El lent moviment rodó transforma la porta en una cortina que es descorre per desvelar un secret. La fusta marró descobreix primer una paret escrostonada, un sobri marc també marró i una llum esclatant que l'encega. Fa una ganyota, abaixa la vista i s'esmuny cap a l'interior sense acabar d'obrir la porta. Les taques multicolors que el sol ha imprès en la seva retina s'adhereixen com paparres a la paret escrostonada. Parpelleja per perdre-les, però com més prem les parpelles més s'eixamplen les taques. Davant seu hi ha un reclinatori i una creu de paret. A la dreta una porta tancada. A l'esquerra el focus enlluernador. Sent una veu esmorteïda que el saluda. Mentre avança cap a la llum pensa que la disposició d'aquesta cel·la és diferent de l'anterior. Travessa el llindar de la segona porta i s'atura. Li costa adaptar els ulls a la claror. Palplantat a l'entrada de la sala comença a distingir formes. A l'esquerra de tot hi ha un armari de fusta natural, d'una rusticitat que no admet ni el vernís. Les portelles tenen poms de la mateixa fusta. El sostre es confon amb la part superior de l'altell. Una mica a la dreta s'obre un gran espai buit que projecta la mirada molt més enllà, fins al fons blanc on es dibuixa la porta de la comuna. Un rectangle marró fosc just al mig separa l'armari de l'esquerra d'una taula tosca amb dos calaixos. Un parell de cadires que parafrasegen literalment dos quatres completen el mobiliari. Mon oncle seu en una d'elles, vestit de partisà. De partisà malalt abillat amb la roba de llana que li teixeix la mare. El seu rostre és el del retrat militar que ma mare conserva a l'habitació dels convidats, però res més no encaixa amb cap dels dos uniformes que li he conegut. El nebot profereix una salutació vulgar i somriu. Els ulls se li claven a les sabates de pell girada marró que el monjo du als peus. Té la sobtada impressió que feia molt de temps que no els hi veia, sempre ocults sota l'hàbit i darrerament sota els llençols.