Sé que, al matí, aquesta meva creació de pedra i plantes tornarà a somriure'm i, amb el perfum pulcre de l'espígol i el romaní, recuperaré el plaer que proporciona una pàgina ben escrita. Sé que, demà, l'escenografia tornarà a sorgir esplendorosa, loquaç i abassegadora i em donarà una raó per viure, perquè aquest jardí és un reflex de mi mateix. Em dóna la força del fill que no tindré mai, la calidesa dels amors que he perdut, la seguretat de la llengua a la qual voluntàriament he renunciat. Tot això, ho tornaré a tenir amb els rajos del dia, però l'entotsolament en la solitud de la marinada em fa pensar que la meva joventut ha estat substituïda per la vellesa prematura de l'esperit.
He acumulat a Ventalló tots els capricis destinats a fer-me oblidar que, de fet, no en necessito cap. Aquest recer daurat és el magatzem de totes les coses que vaig poder somiar de nen, encara que algunes ni tan sols no s'havien inventat. Algunes coses que ens haurien semblat de ciència-ficció, són avui els meus únics parents i també el meu estímul eròtic. Són els aparells que la fi del mil·lenni m'ha lliurat perquè omplin la meva solitud amb la millor música, la millor literatura, el millor cinema i els millors cossos preservats en una sola cinta.
A través de la possessió de tots aquests aparells, m'instal·lo en el pulmó de la meva època. Vull respirar amb ella, agafar-ne el ritme, però ben just si em surt la raspera d'un fumador empedreït. Pretenc amarar-me'n en la incòmoda modernitat de les seves formes, però de seguida es converteixen en un rellotge de sorra que mesura el pas inexorable dels temps.
El nen despòtic que vaig ser atapeïa la màgica nit de Reis amb una infinitud de joguines desproporcionades a la seva edat i a la seva condició. L'home que he aconseguit semblar atapeeix la seva solitud amb videògrafs, antenes parabòliques, realitzadors d'imatge, ajustadors de color, tocadiscos, televisors gegantins, projectors i fins i tot una pantalla que pretén recuperar, a Ventalló, la màgia dels cines de barri.
¿Per què aquests ginys es converteixen en missatgers de la memòria? Tot i que són muts en ells mateixos, agafen una loquacitat esfereïdora tan aviat com es posen en marxa. Del tocadiscos, en surten cançons que em situen en temps diversos de la meva vida i m'escupen el record de persones que els van acompanyar. Furiós per aquesta imposició, martellejo l'aparell, canvio d'entreteniment, obro la pantalla i poso una pel·lícula, sempre a l'atzar. També aquesta improvisació implica un risc: és la pel·lícula que vaig veure fa trenta anys, quan ningú no em va dir que el temps sempre s'escola, i tot i això, jo ho estava esbrinant, envoltat de malsons, al llit proper al Pes de la Palla. Les ombres es van omplint de certeses, i les imatges i els sons d'aquests intrusos mecànics em retornen fragments de tots els somnis que vaig tenir, malaguanyats avui en la memòria.
¡Continua envaint els meus dominis actuals la ceguesa del cinema dels dissabtes!