Santa Clara, el Seminari, Montison, el Socors, Sant Francesc, Santa Eulàlia, Sant Miquel, les agulles dels campanars surten, grogues, esmolades, per damunt de l'accidentada i marronenca superfície de teulades. I davant mateix del terrat, ampla i sòlida, la Seu, torrada i brillant al sol del migdia, volum massís de pedram escairat. Coloms apàtics voleien, s'arreceren entre els contraforts quan el xoriguer travessa veloç, el cel d'un blau matisat de lletositats esfilagarsades. Bull la ciutat sota les teules, dins l'escletxa dels carrers. Només arriba, aquí dalt, un clàxon esporàdic, un bram sord i llunyà de sorollositats inconcretes. És com un somni de geometria esburbada, com les ruïnes d'un poble primitiu i solar, aquesta perspectiva deserta, color gairebé de mel. Només la mar –més enllà de la Seu, darrere xemeneies i antenes de televisió- té relació amb la vida, agitada de centelleigs blancs, com escopinades de plata. La mar i algun gat, que guaita per un cornaló o camina pel caire d'una canal, silenciós, flemàtic i lleuger.
Jo sec damunt l'ampit del terrat, a la vora del tall ombrívol i profund del carrer. En Llorenç Villalonga camina dues passes, s'atura, tomba una mica el coll i mira sense veure-hi, torna a caminar, es posa una mà al pit. És tebi, el sol.