Edicions Destino - 2003 - Barcelona
Santa Clara, el Seminari, Montison, el Socors, Sant Francesc, Santa Eulàlia, Sant Miquel, les agulles dels campanars surten, grogues, esmolades, per damunt de l'accidentada i marronenca superfície de teulades. I davant mateix del terrat, ampla i sòlida, la Seu, torrada i brillant al sol del migdia, volum massís de pedram escairat. Coloms apàtics voleien, s'arreceren entre els contraforts quan el xoriguer travessa veloç, el cel d'un blau matisat de lletositats esfilagarsades. Bull la ciutat sota les teules, dins l'escletxa dels carrers. Només arriba, aquí dalt, un clàxon esporàdic, un bram sord i llunyà de sorollositats inconcretes. És com un somni de geometria esburbada, com les ruïnes d'un poble primitiu i solar, aquesta perspectiva deserta, color gairebé de mel. Només la mar –més enllà de la Seu, darrere xemeneies i antenes de televisió- té relació amb la vida, agitada de centelleigs blancs, com escopinades de plata. La mar i algun gat, que guaita per un cornaló o camina pel caire d'una canal, silenciós, flemàtic i lleuger.
Jo sec damunt l'ampit del terrat, a la vora del tall ombrívol i profund del carrer. En Llorenç Villalonga camina dues passes, s'atura, tomba una mica el coll i mira sense veure-hi, torna a caminar, es posa una mà al pit. És tebi, el sol.
Davallem per les golfes –ets porxes- del casal, obertes als vents i a les rates. Aquí hi tingué un esbós de gimnàs, en Villalonga, i encara pengen, mig podrides, les cordes de les anelles. Al costat, a una cambra emblanquinada, hi ha una taula i una caixa, dins la qual guarda exemplars dels seus llibres. L'escala és de cargol, estreta. Obre una petita porta i tot canvia: som a la planta principal de la casa, antic palau ciutadà, al carrer Estudi General, carreró llarg i flac, de penombra humida, per on transiten estudiants, turistes i canonges. A l'estiu és fresc i més enllà dels voladissos bat, encegador, el sol, incapaç de penetrar per l'avenc. L'entrada de can Villalonga és un arc que dona a un pati nu, de llum tèrbola, del qual arrenca una escala cap al primer pis, cap a una porta alta i fosca. Per trucar, s'ha d'estirar la campaneta.
Ens instal·lem a la sala on sol estar en Llorenç Villalonga. És lluminosa: per una vidriera dona a un pati interior, amb parral i coll de pou. Per sobre una paret mitgera surten les branques d'una palmera: és la de la casa on va morir i visqué dona Obdúlia Montcada, la Dama agònica. A una camilla, seu en Villalonga, seu la seva dona, Teresa Gelabert, que fa mitja. En Llorenç Villalonga escriu una carta, llegeix el diari, repassa una vella edició francesa del Larousse, explica que uns parents seus han estat molt contents de saber que un germà més aviat disbauxat s'havia tornat boig: així se l'haurà de tancar i no pecarà més. Penja una còpia d'un Tiziano. Sobre la xemeneia de marbre hi ha una estatueta que l'oncle capellà va portar de Roma. El temps és immòbil.
I entra el gat: un moix negre, no gaire gras, de miolar una mica esquerdat i mirada d'aviciament. Se'm posa damunt. Li rasco el coll i l'esquena. Ronca satisfet.