Saltem el pas de la Mala Dona: una llenca de mar, que fa una estreta gruta, amb una escletxa a la superfície, com d'un metre. I tot seguit ens quedem corglaçats: Cala Crancs! La indescriptible bellesa de Cala Crancs fa ràbia a l'estiuejant que la descobreix potser l'últim dia de les seves vacances. I dic que li fa ràbia, perquè si l'hagués descoberta abans, de ben segur que no se n'hauria mogut. A Cala Crancs, els pins i l'heura es descaren de tal manera que gairebé es barregen amb el mar. Abrigada, per la part de llevant, per un turonet que fa una paret llisa, les onades s'adormen a la sorra finíssima i daurada. Les seves proporcions ens caben en un somni. I encara més enllà s'alça la proa immensa del cap de Salou, arborada amb el far als quatre vents, com el pal major d'una nau petrificada. I encara els Enlliscalls, roques de llosa que s'aboquen a la luxúria del mar; i el Racó, pròdig de roques, niu de pescadors de canya, amb tot de pins que guaiten sobre la Torre Alta, cim que es llança terra endins, en altre temps paratge singular per als caçadors de conills. I finalment la platja de la Pineda. I el pla una altra vegada, fins a les ribes del Francolí.
No es descobreixen de cop, Salou ni la Pineda. Un amic meu, fill de camp de Tarragona, que freqüenta Salou hivern i estiu, em deia una vegada que cercava un lloc tranquil, vanament, per dur els seus pares, vellets ja, a la platja. Vaig indicar-li que potser encara Cala Crancs. Ell no sabia on era. L'hi vaig acompanyar, i es va quedar tot d'una peça. ¡Tants anys, com aquell qui diu, de passar-hi pel davant i no adonar-se'n!... Va descobrir el roquer. Temps era temps, també dels primers banyistes de terra endins, només els més agosarats arribaven a tot estirar fins a la Platja Llarga.