Columna Edicions - 1991 - Barcelona
Arran de la restauració del campanar de Reus, vaig tenir ocasió de pujar-hi, un cop acabades les obres, i, una vegada arribat a dalt de tot, l'espectacle que s'hi gaudeix és gairebé indescriptible. És la descoberta d'un altre Reus, però també és la descoberta d'un altre Camp. Sentiu als ulls una avidesa voluptuosa; s'ho voldrien engolir tot d'un sol cop, però no donen l'abast per poder copsar conjuntament els quatre punts cardinals de la rosa dels vents. I aquest és el primer símbol que s'esfulla als vostres peus: la rosa dels vents, la rosa heràldica de Reus. Des d'allà dalt, veiem que aquesta rosa deixa de ser un símbol i es converteix en una flor vivent que, més que esfullar-se, s'esbatana, s'esbadella, perquè la rosa de Reus no és marceix mai. La senyera reusenca forçosament havia de ser aquesta rosa dels vents, perquè l'encís de Reus, o el seu misteri, és la projecció que té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins. I parlo d'un misteri, perquè Reus no ha deixat mai de ser un poble, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i a desgrat d'aquesta naturalesa casolana, la seva projecció ultrapassa els límits de l'estricte veïnatge. No es tracta d'un veïnatge que quedi reduït a la limitada geografia d'un carrer o d'un barri, i ni tan sols del mateix àmbit ciutadà. Es tracta d'un veïnatge que enfila els camins, que puja a les muntanyes, que arriba fins a la mar. I allò més excepcional d'aquest esperit d'expansió propi de les grans urbs és que es produeix sense que Reus deixi de ser un poble on tothom es coneix; i quan dic tothom, vull dir igualment la gent de pagès de qualsevol poble de la rodalia. I això és el que dóna a Reus aquest aire estranyament atractiu, acollidor, que «enganxa»... La dita que a «Reus enganxen» ultrapassa la pura anècdota i es converteix en una simbiosi d'un contingut humà que es produeix amb tota naturalitat.[...]
Reus, vist des del campanar, sembla una immensa plaça major al bell mig del camp, on van a parar les grans avingudes procedents dels pobles veïns. Pels seus quatre costats, Reus rep aquesta correntia humana de les comarques properes. Pel nord, la carretera de Castellvell i la de Montblanc; per l'est, la de Constantí i la de Tarragona; pel sud, la de Salou i la de Bellisens; per l'oest, la de Cambrils, la de Riudoms i la d'Alcolea... Reus és la plaça Major del Camp... [...]
Però hi ha una altra cosa que també ha fornit el caràcter de la gent de Reus, sobretot dels qui hi han nascut i que tenen les arrels en generacions genuïnament reusenques. Em refereixo al fenomen del vent. El vent de Reus és el mestral o serè, que no s'ha de confondre amb la tramuntana. El mestral i la tramuntana són cosins germans. El mestral és un vent del nord-oest i la tramuntana és un vent del nord. La característica del mestral és la seva força impressionant quan s'enfada, i la característica de la tramuntana en aquests verals és la seva fredor; és un vent que baixa de Prades tallant com un ganivet. La gent de Reus, a la tramuntana li diuen el Joanet de Prades, i ja us podeu tapar bé quan bufa. Si no bufa la tramuntana, els hiverns reusencs no tenen gaire malícia. Un dels «estralls» de la tramuntana a l'Empordà, on, com és sabut, domina aquest vent, és la rauxa que encomana als empordanesos. El mestral també produeix un arrauxament en el tarannà i el caràcter reusenc; un arrauxament que és comú en la majoria de pobles de la comarca on el mestral és amo i senyor. El mestral, junt amb la llum mediterrània, aquesta llum que Puig i Ferreter qualifica de «violenta», ha proporcional artistes de primera magnitud que han treballat el color amb agressivitat. La força de l'arquitectura del mateix Gaudí és una expressió plàstica del vent. Les columnes decantades del parc Güell barceloní i l'aplicació de la ceràmica feta trossos, ¿no són una expressió de les conseqüències d'un vendaval desbocat?
«Les llargues mans del vent», com diria Màrius Torres, netegen aquest cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora. I aqueixes mateixes llargues mans, que esgarrinxen el silenci, converteixen l'àmbit en un castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern. Tot és violent: el vent, la llum, la mateixa fosca nocturna on els estels són les puntes d'esmolar ganivets... És el «somni i el turment», que diria el poeta reusenc J. M. Arnavat; és la rauxa!...
A Reus no hi ha forasters, perquè Reus es la plaça Major del Camp i tots els pobles de la rodalia s'hi troben com a casa seva. Aquest és l'embruixament de Reus, on el somni de la Catalunya ciutat, forma la gran ciutat d'aquest Camp, on l'excelsa violència de la llum i del vent ens donen l'arrauxament de la genialitat més pura de la terra...
D'entre tots aquests nuclis, i deixant de banda Vandellós, només Masboquera, Masriudoms i sobretot l'Hospitalet mantenen un cens d'habitants que, en el cas de l'Hospitalet, va creixent en franca progressió, per causes òbvies. No podia ser d'altra manera. L'Hospitalet es troba situat en una estratègica cruïlla de camins i en una zona marítima puixant. L'Hospitalet es troba equidistant de Tarragona i de Tortosa i en plena ruta de Barcelona a València, i a la falda del Coll de Balaguer, que era travessat per la Via Augusta a l'època romana. Una ruta tan principal i en un lloc tan estratègic necessitava tenir un alberg que al mateix temps fes d'hospital, o viceversa, per als viatgers cansats, malalts o malferits. I fou un infant, en el sentit de qualificatiu nobiliari, l'infant Pere, primer comte d'Empúries i després de Prades, qui el 1344 va emprendre l'empresa de construir aquest hospital, amb el nom d'hospital del Coll de Balaguer.
Guerres, atacs corsaris, aixopluc de bandolers... Tota mena de vicissituds ha passat aquest casal, del qual ja a penes si en queden quatre parets, llevat de la torre —de sis que en tenia— i el parament occidental i la petita església de Sant Pere.
Però el nucli humà de l'Hospitalet ha superat totes aquelles dissorts, que de retop l'han fornit i enfortit com s'esdevé amb aquells palets del riu Llastres, que són l'ànima d'antigues pedres polides pels dits dels segles. Una ànima forta que el mestral tumultuós que encercla el Torn ha perfilat i ha ennoblit.
Les forces eòliques tenen una forta complicitat a fornir el caràcter dels homes i del mateix paisatge. A la costa ens trobarem molts pins completament corbats pel vent. Aquests pins es converteixen en un símbol constant d'una presencia eòlica. Ramon Gomis, en el seu llibre La mar de la frau, ens parla del vent del Nord que bufa sovint a la nostra costa, però l'escriptor no passa de la mar de Cambrils. Aquest vent, que no s'ha de confondre amb la tramuntana, encara bufa més fort a la mar de l'Hospitalet. És el mestral, vent del nord-oest, que baixa per la Conca de l'Ebre i que, en arribar a les comarques tarragonines, creix en intensitat, en particular als ports de Beseit i al coll de Balaguer, on arriba en forma de mestral desbocat, és el seré del Camp de Tarragona i el cerç del Baix Ebre, com molt bé observa el mateix R. Gomis.
La mar d'aquesta costa ocupa la frau del golf de Sant Jordi, que va des del Cap de Salou fins a l'Hospitalet de l'Infant, a la desembocadura del riu Llastres. És un mar protegit dels corrents de llevant pel Cap de Salou, i obert als temporals de migjorn i a les garbinades d'estiu.
Salou és sempre un descobriment amb sorpresa; fins i tot per a la persona que va pel món preparada i curada d'espants: quan arriba a Salou, per primer cop, sempre es pensa que li han amagat l'ou. Com a plat fort, a primera vista es troba amb el passeig, les platges de llevant i de ponent i un turó sobre la platja dels Capellans. El viatger arriba a Salou una mica venut. Aviat s'adona que tot allò només és un primer pla. El nucli principal de la població està situat en una vall completament plana, a una mitjana de cinc metres sobre el nivell del mar, a penes sense desnivell. Això fa que no tingui una perspectiva en profunditat.
El visitant nou de trinca es troba amb un passeig interminable, vora el mar, majestuós i amb una vida exuberant. La primera sorpresa és quan descobreix que tot allò només és la façana, que rere d'aquella immensa tramoia s'hi amaguen cinc-cents carrers; s'hi amaguen places i jardins amb una verdor descarada; s'hi amaga una simetria i un equilibri que, a desgrat de la pressa que ha tingut Salou a créixer, no és pas fruit de la improvisació. La pressa vertiginosa no ha agafat del tot desprevinguts els nobles pagesos vilasecans ni el petit nucli original de pescadors. Sembla que l'antiga geometria dels camps de conreu hagi dotat d'una innata experiència la gent de la contrada. Algun desgavell urbanístic, prou que el trobareu, com a tot arreu; però, com s'escau també en tot lloc, interessos creats imprevisibles han fet anar en orris la més bona voluntat. Salou és bàsicament un lloc d'apartaments familiars. La febre hotelera va arribar molt tard, i va arribar com una allau, amb hotels de gran envergadura i situats en llocs privilegiats; però no els han esgotat pas tots.
Salou es incommensurable. Terra endins, teniu la sensació que el mar no us deixa. El mar és present pertot, com l'aire; com per art de bruixeria. Quan un ha vagat per tota la planúria de Salou, de cop i volta es troba a les portes del roquer. Tímidament puja al turó que hi ha sobre la platja dels Capellans, cregut que allí s'acaba tot. Si la seva curiositat el porta fins a la punta del Po-roig, que tanca la platja dels Capellans, s'adona que a l'altre costat hi ha una caleta, petitona, com una joguina capriciosa del mar: la Platgeta dels Llenguadets. Però llavors ja té una fonda perspectiva fins a la punta del Cavall, i descobreix que allò ja es un altre món. Salou té grans contrastos i això el fa únic.
Saltem el pas de la Mala Dona: una llenca de mar, que fa una estreta gruta, amb una escletxa a la superfície, com d'un metre. I tot seguit ens quedem corglaçats: Cala Crancs! La indescriptible bellesa de Cala Crancs fa ràbia a l'estiuejant que la descobreix potser l'últim dia de les seves vacances. I dic que li fa ràbia, perquè si l'hagués descoberta abans, de ben segur que no se n'hauria mogut. A Cala Crancs, els pins i l'heura es descaren de tal manera que gairebé es barregen amb el mar. Abrigada, per la part de llevant, per un turonet que fa una paret llisa, les onades s'adormen a la sorra finíssima i daurada. Les seves proporcions ens caben en un somni. I encara més enllà s'alça la proa immensa del cap de Salou, arborada amb el far als quatre vents, com el pal major d'una nau petrificada. I encara els Enlliscalls, roques de llosa que s'aboquen a la luxúria del mar; i el Racó, pròdig de roques, niu de pescadors de canya, amb tot de pins que guaiten sobre la Torre Alta, cim que es llança terra endins, en altre temps paratge singular per als caçadors de conills. I finalment la platja de la Pineda. I el pla una altra vegada, fins a les ribes del Francolí.
No es descobreixen de cop, Salou ni la Pineda. Un amic meu, fill de camp de Tarragona, que freqüenta Salou hivern i estiu, em deia una vegada que cercava un lloc tranquil, vanament, per dur els seus pares, vellets ja, a la platja. Vaig indicar-li que potser encara Cala Crancs. Ell no sabia on era. L'hi vaig acompanyar, i es va quedar tot d'una peça. ¡Tants anys, com aquell qui diu, de passar-hi pel davant i no adonar-se'n!... Va descobrir el roquer. Temps era temps, també dels primers banyistes de terra endins, només els més agosarats arribaven a tot estirar fins a la Platja Llarga.
El cap de Salou és un amagatall de llegendes: la Roca Falconera i la Cova del Lladre fan niu a la seva gegantina esquena rocosa. Temps era temps, els falcons hi tenien la seva plataforma, com un portaavions ancorat. Des d'allí aixecaven el vol, com uns avions lleugers de caça. Les tórtores salvatges que encara volen per la Torre Alta deuen ser hereves de les tórtores víctimes de l'avidesa d'aquells falcons... I algun lladregot-pirata devia amagar el contraban o el producte del seu robatori a la cova que serva el seu nom. Per sort aquest enorme penya-segat del cap de Salou encara guarda la seva original fesomia.
Com si es tractés d'una cursa, el port de Tarragona ha anat avançant vers el cap de Salou. El far del port tarragoní també va caminant com una cuca de llum, atret pel far salouenc més abrandat, estel fugaç que juga a la rata com un infant entremaliat, i que des de la seva talaia vigila tots els jocs nocturns. Uns amants senten que el seu bes apassionat és apunyalat pel ganivet de llum del far impertinent, i uns pescadors s'esglaien, creguts que un llampec intermitent ha incendiat la barca, quan un raig de llum fugaç forada la nit...
Des de dalt del campanar de la catedral tarragonina, es pot veure cada nit el far de Salou com va trescant per tots els racons de la nit, com un vigilant nocturn amb la seva llanterna màgica...
Fins no fa pas gaire, la presència nocturna del far de Salou es feia notar a la seva zona immediata de la Torre Alta i del cap de Salou, puix que ja són moltes les edificacions que hi ha al seu redós, a llevant i a ponent. Però abans, quan aquells contorns eren una zona pràcticament deserta, només freqüentada pels pescadors, des de mar, el far de Salou, en la seva activitat nocturna, tenia més coneixences a Tarragona que no pas a Salou. Des de la part alta de la ciutat imperial sempre s'ha pogut veure com el far salouenc feia l'ullet, de nits, amb una gran coqueteria. I sempre ha tingut més complicitat amb els pescadors del Serrallo tarragoní que no pas amb els banyistes furtius del Reguerot del Clavegar.