Saltada la desembocadura del rierol Vinalopó, s'entra dins les esglaiades llacunes de l'Albufera d'Elx o de Santa Pola, de geografia anàrquica, solitària. També s'hi fa la sal, en extensions o munts de blancor quasi artificiosa, guspirejant. La traginen amb vagonetes estirades per lentes, fermes parelles de bous. La gent que hi treballa presenta el tipus menjat, les faccions consumides, el posat esquerp, que es dona a les salines comunament, no comprenc per què. És estrany: també s'hi barreja algun anormal, que us observa amb expressió concentrada. Dins l'esplendor de llum i blanc, produeix una angúnia sobtada i aclaparadora.
Una quantitat immensa d'ocells voletegen pels estanys i entre les herbes flàccides. Hi ha flamencs, amb la seva esvelta elegància; garses, de camallarga negror; gavines, que aquí semblen vulgars; zancarues —nom del país, que absorbeix les d en les paraules que la tenen en la seva terminació, i que són com els flamencs, però molt més petits: tenen un cos magre i gràcil, blanc, i cames llargues i vermelles. Pul·lulen a grans estols, pescant i fent els nius entre la brossa.