S'Alamera recobrava vida els primers diumenges de maig i es convertia en la protagonista del poble amb la bullícia de la gent que arribava en carros que venien de les cases de l'entorn. Les pageses s'asseien de costat, amb les faldilles desplegades com ventalls, el sol feia brillar els seus mantons adomassats, i en l'aire carregat d'olor de bunyols voleiaven les cintes que els penjaven de les espatlles, com serpentines de colors. Més tard, anaven a ballar formant una alegre processó.
Aquells mateixos carros els feien servir els homes del capità Bayo per baixar a Vila, amb les camises arremangades, el corretjam damunt del pit, el fusell a l'espatlla. Els altres homes els seguien a peu fins a formar una fila sense color, que amb els grinyols de les llantes es varen perdre a la primera barda de la carretera. No en va saber mai més res.
Camí del lloc on es dirigien per a ballar, davant, hi anaven els sonadors, vestits de fosc, amb capell de feltre i mocador lligat al coll. L'un portava el tambor, pintat de colors, un altre la flauta i el tercer l'espasí. Els seguien els homes que feien parella amb una dona. Els joves portaven pantalons blancs, camisa del mateix color, armilla fosca amb botonadura de plata, barretina i, a les mans, les castanyoles.
Les pageses joves anaven abillades amb mocadors de puntes i mantons adomassats de seda groga. Damunt les faldilles blanques, llises pel davant i prisades pel darrere, ressaltaven els petits davantals brodats i, des de les espatlles, "s'emprendada" -conjunt de cadenes, cordons d'or i joiells- queia com una cascada fins a la cintura. Al mig del pit sobresortia "sa joia", miniatura emmarcada en filigrana. Les dones de més edat anaven de color verd fosc, marró o blau, amb un mocador de color ocre al cap, per davall del qual sortia una trena que arribava fins a la meitat de l'esquena, guarnida amb un llaç de color viu.