Reprenen el carrer Major a tota marxa. Arriben al dret del Residencial Turó Xic i no s'hi aturen. Sembla que la Victòria reservi una darrera sorpresa. Somriu amb murrieria. Enfilen els carrerons costeruts que han anat quadriculant la muntanyola. Els quatre costats vessen de nous xalets per a classe mitjana que vol evadir-se del batibull. És la cara verda i amable de Vinyes, l'única que conserva retalls de natura. Dalt de tot hi ha una pineda convertida en parc i un esplèndid mirador.
S'hi aturen. Passegen en solitari sota els pins marejats pel vent. Un vent massa tossut. Tot i així res no els estalvia l'embriaguesa de saber-se al sostre de Vinyes. La Victòria camina decidida, amb alguna intenció que calla. Ell la segueix. S'acosten al mirador.
—Aquí tens Can Saura Nou.
No hi ha vinyes ni camins que menin a parets altes. La vista topa contra un bosc de grues perfilades contra el cel lleganyós .Més ensota hi ha les siluetes gegantines d'uns blocs a mig construir. Entremig dels prestatges de formigó despunten unes parets velles, una gran teulada, una capçada d'eucaliptus. L'Alfons Saura no ha sabut esperar la mort de son pare.
En realitat, l'Andreu Saura no ha vist ni veurà les parets amenaçadores que pugen pel cantó del nord. Ja fa dos anys que viu reclòs a la cambra de la galeria porxada i només veu la llum de llevant. Les cames el tenen clavat al llit i la passejada més llarga és per anar a prendre el sol sota els porxos. Allà, de cara a la serralada fosca, pot pensar que res no ha canviat. L'únic que compta és que cada matí, quan l'Eugènia Bosch li obre els porticons, no hi ha res que destorbi el panorama dels camps i ressecs, l'espessor del bosc i la roca pelada que assenyala Can Saura dels Munts.