La Magrana, cop - 1984 - Barcelona
Deixa estacions i fondes i travessa el pont sobre la riera del Savall. Un líquid marronós engreixa l'herbam salvatge. Dolls de clavegueres eixamplen el riu. Ja no hi ha lloc per a la platgeta dels senyors, aquella que els pagesos netejaven cada estiu i reomplien de sorra, perquè aquells sers extraordinaris de Ciutat hi mandregessin sota les ombrel·les i remullessin els peus en les lloades aigües del Savall. Però això ja s'havia acabat molt abans que en Miquel abandonés Vinyes. La burgesia estival havia consumat l'autosuïcidi quan el ric Ricart va tenir l'acudit de muntar la fàbrica d'electrodomèstics aigües amunt.
La Rambleta dels plàtans. La plaça Gran. Alguna cosa se li fa petita dins la pell. Ara sap que està entrant a casa. Una casa difícil de reconèixer, tanmateix. Els arbres empolsegats són espectres de la verdor d'altres juliols. Les parets tampoc no són les mateixes. No hi ha brancatges de xeringuilles i mare-selves abocats a les voreres. Les vil·les modernistes han cedit a les façanes de marbre i a les balconades de luxe. És el rovell de l'ou que encara pot disfressar la suburbialització de Vinyes.
El sol daurava les verdors de Can Saura Nou. El tapís de vinyes, des de la riera fins als pins, encerclava els teulats del mas. I entre els casals despuntaven els dos eucaliptus rogencs que don Alfons Saura havia plantat alhora que pujaven les parets.
Reprenen el carrer Major a tota marxa. Arriben al dret del Residencial Turó Xic i no s'hi aturen. Sembla que la Victòria reservi una darrera sorpresa. Somriu amb murrieria. Enfilen els carrerons costeruts que han anat quadriculant la muntanyola. Els quatre costats vessen de nous xalets per a classe mitjana que vol evadir-se del batibull. És la cara verda i amable de Vinyes, l'única que conserva retalls de natura. Dalt de tot hi ha una pineda convertida en parc i un esplèndid mirador.
S'hi aturen. Passegen en solitari sota els pins marejats pel vent. Un vent massa tossut. Tot i així res no els estalvia l'embriaguesa de saber-se al sostre de Vinyes. La Victòria camina decidida, amb alguna intenció que calla. Ell la segueix. S'acosten al mirador.
—Aquí tens Can Saura Nou.
No hi ha vinyes ni camins que menin a parets altes. La vista topa contra un bosc de grues perfilades contra el cel lleganyós .Més ensota hi ha les siluetes gegantines d'uns blocs a mig construir. Entremig dels prestatges de formigó despunten unes parets velles, una gran teulada, una capçada d'eucaliptus. L'Alfons Saura no ha sabut esperar la mort de son pare.
En realitat, l'Andreu Saura no ha vist ni veurà les parets amenaçadores que pugen pel cantó del nord. Ja fa dos anys que viu reclòs a la cambra de la galeria porxada i només veu la llum de llevant. Les cames el tenen clavat al llit i la passejada més llarga és per anar a prendre el sol sota els porxos. Allà, de cara a la serralada fosca, pot pensar que res no ha canviat. L'únic que compta és que cada matí, quan l'Eugènia Bosch li obre els porticons, no hi ha res que destorbi el panorama dels camps i ressecs, l'espessor del bosc i la roca pelada que assenyala Can Saura dels Munts.