Reconstruïda a mitjans del segle XX per l'arquitecte Javier Goerlich, l'aspecte actual de Sant Agustí, principalment l'exterior, transmet la sensació d'una relativa poca antiguitat, sensació propiciada per algunes peces neogòtiques que s'a1ternen amb altres amb denominació d'origen medieval, i que es fa molt evident precisament en el campanar, que d'antiguitat real en té ben poca. Situat al costat contrari de l'església on hi havia inicialment el primitiu i enderrocat campanar, l'actual es va alçar en la segona dècada del segle XX i va ser també alterat després per aquella reconstrucció de Goerlich, que convertí la part més alta en octogonal (era quadrada, com la base), i hi obrí finestres d'aires goticistes.
L'amplària de la via que s'estén als seus peus (carrers de Xàtiva i Guillem de Castro), li dona una visibilitat immensa i una presència emblemàtica, i s'ha convertit en la seua curta vida en un referent més que principal de la zona i dels seus habitants, conferint-li la seua més que respectable altura un caràcter de senyal, estendard o bandera del barri, decaigudes ja per massiu abandonament les velles funcions estrictament campanarenques. Qui sap, però potser la indubtable vis atractiva de la plaça de Sant Agustí (mercat d'abastos durant dècades, lloc tradicional i quasi invariable d'inici de manifestacions més o menys multitudinàries), és el resultat del potent influx del campanar, del caràcter totèmic assolit en la seua curta però intensa existència, sempre a tocar d'un trànsit constant i d'una activitat comercial frenètica.
Però en realitat sempre ha sigut així. Situats a les vores de la muralla cristiana, aquells convent i església estigueren sempre al costat del portal de Sant Vicent (enclavat a l'actual plaça de Sant Agustí), una de les portes més populoses i actives de la ciutat, via d'entrada i eixida dels camins del sud i del centre de la península. Inicialment composta d'un arc i més tard de tres per la seua rellevància constant, dalt hi havia instal·lades sengles estàtues dels sants Vicents: la del màrtir, mirant cap a dins de la ciutat, la seua fillola; i la de Vicent Ferrer, mirant cap a l'exterior, abastant tot el regne del qual ostentava i ostenta el patronatge. Eixes estàtues, quan la porta va ser enderrocada per concomitància amb el destí fatal dels murs de la ciutat, foren conservades però canviant-les a una ubicació que hui encara es manté: la primera, la del màrtir, al final del carrer de l'Ermita, junt a la seua parròquia, i la segona a l'actual plaça de Tetuan, molt prop del lloc on va nàixer Vicent Ferrer.