Què és el que ens mana? Potser la intimidació produïda entre la nostra feblesa i la potència que creiem que, abstracta, existeix. Manament que després concretem en una ideologia o a una pedra. O en totes dues conjuntament: «Jo sóc el que sóc.» La necessitat de fortalesa humana feta veu i norma, sublimació religiosa, per l'efecte emocional dels penyals altius damunt la petitor de l'home. Aquell paisatge de la vall dels Medusa... Així, almenys, ho vaig interpretar al Sinaí. I ho vaig sentir amb emoció, perquè fíxar-nos només en la raó ens redueix a dimensions irrisòries.
La vida, el planeta, són molt més fondos i misteriosos del que pugui teoritzar qualsevol paràmetre cultural. Em refio mes dels meus instints que de la meva intel·ligència. Suposo que ja ho hauré dit en el curs de la gravació. O potser ho he d'expressar d'una altra manera: l'intel·lecte em sembla un element funcional, la visceralitat el que tinc de substancial.