Quan vaig anar a la Universitat, vaig descobrir, entre molts d'altres, els homes del noranta-vuit castellà i els seus nebots però no fillols, els de la generació d'Ortega, entre els quals Gabriel Miró. Per un quant temps l'alacantí em va enlluernar, i vaig conèixer, quasi sencera, la seva obra. Mai no em varen plaure, ho lamento, Las cerezas del cementerio. Em convencien més les Figuras de la Pasión del Señor. Molt més, el Libro de Sigüenza, Nuestro Padre San Daniel, El obispo leproso i El ángel, el molino y el caracol del faro. I, per damunt de tot, Años y leguas, el seu últim llibre, si el record no em traeix. Encara de tard en tard l'agafo i el rellegeixo.
Salvant totes les distancies —a favor del prosista llevantí, naturalment—, una cosa ens unia: la lectura habitual de la Bíblia. Però ell llegia amb preferència, segons sembla, el Nou Testament. Jo, des de la infantesa, l'Antic. Ens unia també la preocupació per l'estil, el més a flor de pell, per les paraules. Ens separaven, en canvi, els respectius temperaments. Miró era, almenys en el camp literari, un sensual, excessiu fins a l'enuig. Jo em pensaria, amb risc d'autoenganyar-me, que no ho sóc gens.