Quan es va quedar a soles amb ella, li va posar la mà al ventre enfonsat del qual l'havia expulsat amb dolors. Dels pits, que havien estat la vida per a ell, no en quedava ni el perfil, aixafats davall del gipó, secs com les seues galtes i el seu rostre. Aquell cos ja no era la seua mare, havia adquirit un aire fred, irreal, que l'ajudava a acceptar la realitat, el fet de la mort. Tal vegada, la seua vertadera mare, la que ell recordava, forta, que ho disposava tot, que l'acaronava quan era infant, ara recorria el camí de tornada d'on va sortir, per reunir-se de nou amb els éssers estimats amb els quals parlava darrerament més que amb els vius. Se la imaginava jove, amb la pell tersa, vestida amb la seua millor roba, lluint emprendada, asseguda en un carro de seda i espart, arrossegat per puputs blancs que volaven arran de la terra roja. Va demanar a Déu que el seu vol fos estable, perquè no la moguessin ni la despentinassin. Fins i tot va tenir por de pronunciar el seu nom, no fos cas que el lluminós seguici s'aturàs; no volia distreure-la del passeig final i que, en sentir-lo, no giràs el cap i veiés el dolor que deixava darrere seu. Va demanar silenci, que no bufàs el vent del nord, que ni una sola engruna de pols embrutàs el preciós mantell de núvia, que la lluna tardàs a sortir, perquè així el sol fes brillar més temps, fins a l'últim moment d'aquell dia etern, els anells de promesa que lluïa en les seues mans entrecreuades.
La van enterrar al cementeri des Puig de Missa i damunt de la tomba van posar una creu senzilla on deia el seu nom. En Toni i els seus fills, vestits de negre, van presidir les exèquies, última prova de respecte i afecte a la dona que els havia criat.