Quan eixíem pel món en la bicicleta a estraperlar, a vegades ens ajuntàvem una colla i féiem una paelleta per a sopar. Uns dies millor, altres pitjor. Em recorde un dia, a Sueca, que vaig arribar a poqueta nit a l'hostal del Calderer. Era un hostal prop del mercat, tenia una entrada de carro i després un pati molt gran. Allí dins, vora la paret feien les paelles. Cadascú la seua. L'ama els venia l'oli, l'arròs i la llenya, si afegien alguna cosa més de verdura, o de safrà, el que fóra, s'ho havien de portar ells, o comprar-ho en alguna botiga. Tota la banda de la paret, de cap a cap, l'ocupaven les paelles. Les feien a terra, sense ximenera ni res. Era un corral.
Jo m'havia decidit a anar a Sueca, que feia més por, perquè havies de travessar el riu i els ponts solien estar vigilats. Però allí l'arròs estava vint-i-cinc cèntims més barat, i en cent quilos que carregava jo, la diferència era de vint-i-cinc pessetes netes, que et guanyaves. Un home anant a jornal no arribava a les vint. Era una temptació. Toca, au: qui no s'arrisca no pisca.
Vaig arribar a l'hostal i un dels que es feien la paella era de la Font: Vicentet, vols sopar? Vine i soparàs amb nosaltres. N'hi havia alguns més del poble, entre ells un barber: Xe, Vicentet, no cal que busques. Vine-te'n amb mi a carregar. Ja he fet el tracte i m'han dit que hi puc dur companyia. Sense fer una passa, ja tenia sopar i càrrega.
Vaig sopar malament. Dret, quatre cullerades de paella. Érem més convidats que arròs. Amb la panxa buida es pot dir, ens n'anem aquell i jo a carregar, en un carrer que hi ha darrere de la casa de les xiques. Jo dic: Mira on hem vingut. Per allí passàvem tothora, perquè Sueca tenia això: que entraves al poble i la primera cosa que et trobaves, venint per Cullera, era la casa de les xicones. Sempre n'hi havia algun que volia parar allí primer. Jo no ho trobava bé: Xe, això quina serietat té? Home, si anares de festa, encara bé, ho entenc, però anant de faena, els diners que encara no t'has guanyat te'ls gastes en dones, la família a casa esperant-te com qui espera a Déu. Això no tenia trellat. A vegades els feia desistir, a vegades teníem alguna baixa. Aquella nit no era el cas, perquè només n'érem dos i el barber ja tenia una edat. Ni ell ni jo no érem de putes.
Entrem a la casa, a la faena a què anàvem. Jo carregaré cent quilos. El barber fa: Xe, jo no tant. Jo amb setanta-cinc en tinc prou. Ja estava tot parlat. Vam pujar a la cambra, vam pesar i quan treia jo el primer sac, de trenta quilos, perquè jo en carregava trenta davant de la bicicleta i setanta darrere, entre el muntó d'arròs i l'escala, havia de passar per baix d'una corda travessada de paret a paret, amb una penjada de llonganisses, que feien una bona olor. Em van fer gola. Baixe i deixe el sac a la bicicleta. Jo dic: Ara quan torne a carregar l'altre sac, t'ho diré. Es veu que en aquella casa estaven bé. Mataven porc i tot.