Andana Editorial - 2017 - Algemesí
Així vam arribar a Gandia. En baixar del camió, al mateix cantó de les Escoles Pies, u de Beniopa, que jo sabia per referències que era un escopeter molt anomenat, que havia anat a matar capellans i gent de dretes durant la guerra, el vaig veure buscant vehicle per fugir també a Alacant.
Els tres que anàvem ens mirem els uns als altres. Dic jo: Segons que es veu, la guerra s'ha acabat. Anem-nos-en al refugi, no siga cosa que haja sobrat alguna bomba i encara la repleguem nosaltres.
Vam anar al refugi de l'estacioneta del tren. Veies els carrers buits. Vehicles per la carretera, molts. Persones a peu pel poble, ben poques. Però es veu que molta gent de Gandia havia tingut la mateixa pensada nostra. Quan vam arribar al refugi allí no cabia ni una agulla. Estava de gom a gom. Persones que potser en dos mesos no havien baixat al refugi, van dir: Anem, que és l'última nit. També fóra cas, per una nit no acabar la guerra. Vam passar la nit a fosques, amb una llum insignificant, estrets els uns contra els altres. L'endemà quan vam eixir, em mire les cames i estava tot jo infectat de sarna: es feien com unes taques roges, que donen una picor: si no te l'aguantaves, podies desfer-te la pell rascant-te.
Quan eixíem pel món en la bicicleta a estraperlar, a vegades ens ajuntàvem una colla i féiem una paelleta per a sopar. Uns dies millor, altres pitjor. Em recorde un dia, a Sueca, que vaig arribar a poqueta nit a l'hostal del Calderer. Era un hostal prop del mercat, tenia una entrada de carro i després un pati molt gran. Allí dins, vora la paret feien les paelles. Cadascú la seua. L'ama els venia l'oli, l'arròs i la llenya, si afegien alguna cosa més de verdura, o de safrà, el que fóra, s'ho havien de portar ells, o comprar-ho en alguna botiga. Tota la banda de la paret, de cap a cap, l'ocupaven les paelles. Les feien a terra, sense ximenera ni res. Era un corral.
Jo m'havia decidit a anar a Sueca, que feia més por, perquè havies de travessar el riu i els ponts solien estar vigilats. Però allí l'arròs estava vint-i-cinc cèntims més barat, i en cent quilos que carregava jo, la diferència era de vint-i-cinc pessetes netes, que et guanyaves. Un home anant a jornal no arribava a les vint. Era una temptació. Toca, au: qui no s'arrisca no pisca.
Vaig arribar a l'hostal i un dels que es feien la paella era de la Font: Vicentet, vols sopar? Vine i soparàs amb nosaltres. N'hi havia alguns més del poble, entre ells un barber: Xe, Vicentet, no cal que busques. Vine-te'n amb mi a carregar. Ja he fet el tracte i m'han dit que hi puc dur companyia. Sense fer una passa, ja tenia sopar i càrrega.
Vaig sopar malament. Dret, quatre cullerades de paella. Érem més convidats que arròs. Amb la panxa buida es pot dir, ens n'anem aquell i jo a carregar, en un carrer que hi ha darrere de la casa de les xiques. Jo dic: Mira on hem vingut. Per allí passàvem tothora, perquè Sueca tenia això: que entraves al poble i la primera cosa que et trobaves, venint per Cullera, era la casa de les xicones. Sempre n'hi havia algun que volia parar allí primer. Jo no ho trobava bé: Xe, això quina serietat té? Home, si anares de festa, encara bé, ho entenc, però anant de faena, els diners que encara no t'has guanyat te'ls gastes en dones, la família a casa esperant-te com qui espera a Déu. Això no tenia trellat. A vegades els feia desistir, a vegades teníem alguna baixa. Aquella nit no era el cas, perquè només n'érem dos i el barber ja tenia una edat. Ni ell ni jo no érem de putes.
Entrem a la casa, a la faena a què anàvem. Jo carregaré cent quilos. El barber fa: Xe, jo no tant. Jo amb setanta-cinc en tinc prou. Ja estava tot parlat. Vam pujar a la cambra, vam pesar i quan treia jo el primer sac, de trenta quilos, perquè jo en carregava trenta davant de la bicicleta i setanta darrere, entre el muntó d'arròs i l'escala, havia de passar per baix d'una corda travessada de paret a paret, amb una penjada de llonganisses, que feien una bona olor. Em van fer gola. Baixe i deixe el sac a la bicicleta. Jo dic: Ara quan torne a carregar l'altre sac, t'ho diré. Es veu que en aquella casa estaven bé. Mataven porc i tot.
El tren de Gandia a Alcoi s'havia especialitzat, es pot dir, en l'estraperlo. Quan venia la temporada de l'oli, els estraperlistes li donàvem vida al trenet. La gran part del negoci que feia la companyia venia del servici a les bicicletes i les baratadores. Els vagons anaven sempre de gom a gom, plens de gent que anava a carregar. Si hagueren hagut de viure purament dels viatgers, no hagueren tingut una mínima part de clientela. Els treballadors del trenet, que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes.
Jo era un dels habituals. Els revisors em coneixien massa i, no tots, però els més decidits et veien pujar, com ara jo pujava sempre a l'estació de Potries, venia el revisor i em deia: Quan tornes no cal que tragues bitllet. A la vesprada jo ho feia: a Muro no passava per taquilla, pujava i quan movíem venia el mateix revisor del matí. Feia un simulacre, feia el paperot davant la gent, com si em donara el bitllet, però no me'l donava, i jo si que li donava els diners. Ell se'ls tirava a la butxaca, i en agraïment podem dir, no em cobrava res pel cuiro, que eren vuit o nou arroves d'oli. De facturar el cuiro valia més que un bitllet de viatger. Això que m'estalviava jo.
Anàvem tots al mateix negoci.
A Muro, quan pujàvem al tren, li demanàvem permís al revisor: Deixa'ns ocupar l'excusat. Deia: Bé. Si anaven tres vagons, n'hi havia un per cada vagó. Preníem un excusat i encara en quedaven dos per a les necessitats dels viatgers. El més lleuger dels que érem allí se n'entrava dins l'excusat. Havia de ser el més lleuger, i diré per què. Els altres li anaven passant els cuiros i ell els anava apilant per damunt el vàter, pel racó, on podia, i quan els tenia tots, tancaven i ell es quedava dins amb els cuiros. Els deixava caure damunt la porta tancada, i com que la porta s'obria cap a dins, no hi podia entrar ningú. Aquell se n'eixia per la finestra, una finestreta que tenia l'excusat, molt estreta, per això havia de ser el més lleuger: s'agarrava amb les mans d'un ganxo, a la banda de fora, vora la finestra, que devia ser el suport on antigament penjaven els llums del vagó. Treia el cap i a força de braços s'esmunyia per la finestra i es quedava penjat al ganxo, d'un bot baixava a terra i pujava al vagó amb els altres. Els cuiros anaven prou segurs allí dins de l'excusat, encara que volgueres obrir des de fora era impossible, i quan venia de parar, féiem la mateixa operació al revés; aquell entrava per la finestra, apartava els cuiros de la porta i descarregàvem.
El tren s'esperava a moure, tenia paciència que acabàrem l'operació.
Jo anava ben alerta. A Muro el tren parava uns deu minuts, perquè el tren allí enllaçava amb la línia de Yecla i Villena. Mentre feien la maniobra jo m'esperava de lluny, al costat del guarda agulles que hi havia a l'eixida cap a Gandia. Saoret li deien, i teníem confiança. Jo m'esperava a l'últim moment, dalt de la bicicleta i el peu a terra, i quan Saoret em deia: Vés, que eixim, jo en un instant em ficava a l'andana, i el tren quasi movent, en un bot pujàvem jo i la bicicleta dalt del tren. Aquell era el meu punt de vigilància.