Procedent del pati del laberint, l'extravagant seguici pujava les escales cap al pla de la casa. El septuagenari Loi, pare del masover, anava al davant amb un bon feix de llenya als braços. Majestuós i lacònic, se sabia el centre de la gatzara engegada pels tres besnéts que el seguien —els mateixos que havien irromput a la pista—, carregats amb branques que feien servir de ventalls com si escortessin un bruixot i l'honoressin amb cants i cridòria.
Van descarregar la llenya damunt la pila que ja havia crescut força al mig del pati, entre la casa i el llac, i mentre la mainada continuava cantussejant a l'entorn, el vell se'ns acostà amb la mitja rialla i el gest teatral. Després d'assegurar-se que estàvem pendents d'ell, enlairà un gaiato en direcció als núvols i xerrotejà amb veu d'oracle.
—Plourà... Aquesta fosca plourà, ja ho crec que plourà... I no cal pas que plogui aigua, és clar...! Ja em capisseu, oi?
—Loi, que no teniu una altra feina? —va etzibar-li l'Oriol, amb cantarella de cansat.
—I plourà perquè hi ha gent que només ha nascut per fer ploure, i els d'allà dalt, si se'ls burxa... S'emprenyen, sabeu?