Potser qualcú trobarà estrany que a Bearn quasi tot fos impregnat de poesia i tan grat com ho pint, inclosa la Senyoràvia, que llavors em semblava tan maleita, com també el sen Toni, que era un eixelebrat, o jo mateix, la més malcriada i salvatge de les criatures. És natural que no pretenc ésser objectiu. El viatger que, després de llegir aquesta narració, vulgui conèixer el meu poble natal no hi veurà res del que he descrit: li mancarà la llunyania d'aquells anys a través dels quals he anat elaborant les vivències que s'oferiren a una mentalitat de nin. Bearn és la imatge del Paradís Perdut, i només cobra valor perquè ja no existeix.
Imaginau els afanys d'un infant que s'ha de convertir en home davant un home complet, un home amb braons, que doblega ferros, que fa obeir les bísties, que té mes d'un metre vuitanta d'estatura i que, essent totpoderós, així com l'infant voldria ésser, no es desdenya de jugar amb ell, ja que no té complexos, i el tira enlaire, l'empara, el porta a coll...
Ell em va ensenyar aquesta mena de jocs que apassionen a la primera edat, perquè els músculs i la imaginació els reclamen ensems: caminar damunt les mans, peus enlaire; penjar-me de cap per avall dels arbres; mantenir-me, vencent la por, que al principi era gran, dret damunt una bístia al trot, just davant el meu mestre, que la menava amb les cames i duia els braços oberts, a l'aguait d'una possible caiguda.
M'ensenyà, també, de nedar. Els horabaixes, en deixar la feina, anàvem plegats al safareig de S'Estaió. Com que ens banyàvem nus, seguint el vell i potser grec costum del poble, les nines, seguint el nou costum, estaven privades d'acompanyar-nos. Només en Joanet venia alguna vegada, sense atracar-se massa, perquè li feia por el safareig.