Proa - 1967 - Barcelona
A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims, i que Pascal ens considera abandonats dins una illa deserta, sense objectiu ni nord... Tot això pot ésser veritat, però en el meu record Bearn segueix essent una Arcàdia.
Imaginau un llogaret d'antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps. El ferrer, anomenat Xim, és un jove formal i afectuós que de vegades em porta a be-coll i em deixa muntar a les bísties que li duen a ferrar. Ell fou el primer que em despertà el gust pels exercicis físics: penjà una corda al corral perquè jo la pujàs de braó. Era fort, net, i tenia molt bones mans per a l'ofici. Jo l'admirava de veres.
Devora l'església, un edifici vell, altre temps posada dels senyors de Bearn, és avui convent de monges. L'única taverna es troba fent cantonada al Carrer Major, que desemboca al Carrer Nou, espècie de cornisa amb cases a mà esquerra i oberta a la dreta damunt una vall d'ametllers.
Potser qualcú trobarà estrany que a Bearn quasi tot fos impregnat de poesia i tan grat com ho pint, inclosa la Senyoràvia, que llavors em semblava tan maleita, com també el sen Toni, que era un eixelebrat, o jo mateix, la més malcriada i salvatge de les criatures. És natural que no pretenc ésser objectiu. El viatger que, després de llegir aquesta narració, vulgui conèixer el meu poble natal no hi veurà res del que he descrit: li mancarà la llunyania d'aquells anys a través dels quals he anat elaborant les vivències que s'oferiren a una mentalitat de nin. Bearn és la imatge del Paradís Perdut, i només cobra valor perquè ja no existeix.
Imaginau els afanys d'un infant que s'ha de convertir en home davant un home complet, un home amb braons, que doblega ferros, que fa obeir les bísties, que té mes d'un metre vuitanta d'estatura i que, essent totpoderós, així com l'infant voldria ésser, no es desdenya de jugar amb ell, ja que no té complexos, i el tira enlaire, l'empara, el porta a coll...
Ell em va ensenyar aquesta mena de jocs que apassionen a la primera edat, perquè els músculs i la imaginació els reclamen ensems: caminar damunt les mans, peus enlaire; penjar-me de cap per avall dels arbres; mantenir-me, vencent la por, que al principi era gran, dret damunt una bístia al trot, just davant el meu mestre, que la menava amb les cames i duia els braços oberts, a l'aguait d'una possible caiguda.
M'ensenyà, també, de nedar. Els horabaixes, en deixar la feina, anàvem plegats al safareig de S'Estaió. Com que ens banyàvem nus, seguint el vell i potser grec costum del poble, les nines, seguint el nou costum, estaven privades d'acompanyar-nos. Només en Joanet venia alguna vegada, sense atracar-se massa, perquè li feia por el safareig.