Poema de la vaga
Vindré allà, a la migdiada,
quan patina el sol bullent
per les teules de la fàbrica.
Quan l'asfalt respira el baf
de les dotze i la gent passa
amunt i avall, neguitosa,
per no fer tard a la tarda.
Vindrà allà, a la migdiada,
el cap cot, per la vergonya
d'ésser tu la qui treballes.
Mes la rialla dels teus ulls
farà que et miri a la cara,
i tu em taparàs la boca
quan et digui: «Aquesta vaga...»
I el cistell m'estiraràs,
rient, d'una revolada,
i ens posarem a dinar
a l'ombra amable dels plàtans,
mentre el sol va relliscant
per les teules de la fàbrica.
Després, altra volta sol.
faré via cap a casa,
per la llarga carretera
que hauran regat les brigades,
el cistell buit sota el brac
i pensant: «Aquesta vaga...»
M'eixordaran les sirenes
de les dues de la tarda
i ploraré pel camí
pensant que ets tu qui treballes.
Quan torni demà, i demà,
si encara dura la vaga...
Amor de la meva sang:
ofega'm d'una abraçada!