Societat General de Llibreria - 1936 - Barcelona
Raval
Aquestes sis de la tarda
sobre un barri de raval...
Barri cansat, solitari,
de gent pobra i vestit blau.
De mallots foscos que mostren
pits torrats de dures carns
de nens i nenes descalços
i faldilles de percal.
Aquestes sis de la tarda...
Rabents, esquincen l'espai
les orenetes que escriuen
pals i ganxos pel cel blau,
fugint del fum groc í tèrbol
que puja en una espiral
de la porta de la quadra
des d'on ferren un cavall.
I aquella fortor de brea
que del port va relliscant
i que baixa, es filtra i omple
tot el barri de raval...
Aquestes sis de la tarda...
Hi ha un barber descamisat
que afaita un home al defora
amb tot el cel per mirall.
I més avall, aquell carro
sempre vell i sempre errant,
amb uns gossos i uns gitanos
ordint cistelles d'espart.
De tard en tard la sirena
d'algun vaixell que se'n va.
Algun vagabund que torna
de la ciutat, de captar.
I el cel és clar, i és serena
la calma crepuscular
d'aquestes sis de la tarda
sobre un barri de raval...
I aquell balcó obert a l'aire
tebi i quiet, capvespral,
amb un ocell i una gàbia
de filferro rovellat...
I aquella noia que frega
les rajoles per demà,
lluentes, vives, vermelles,
enceses pel salfumant...
Pobra noia! Quina pena,
quina tristesa que em fa!...
Que sap que és somni, i espera;
que potser encara no és tard...
Que potser serà un diumenge
o potser no serà mai...
O vindrà també una tarda,
cap a les sis, al raval.
Poema de la vaga
Vindré allà, a la migdiada,
quan patina el sol bullent
per les teules de la fàbrica.
Quan l'asfalt respira el baf
de les dotze i la gent passa
amunt i avall, neguitosa,
per no fer tard a la tarda.
Vindrà allà, a la migdiada,
el cap cot, per la vergonya
d'ésser tu la qui treballes.
Mes la rialla dels teus ulls
farà que et miri a la cara,
i tu em taparàs la boca
quan et digui: «Aquesta vaga...»
I el cistell m'estiraràs,
rient, d'una revolada,
i ens posarem a dinar
a l'ombra amable dels plàtans,
mentre el sol va relliscant
per les teules de la fàbrica.
Després, altra volta sol.
faré via cap a casa,
per la llarga carretera
que hauran regat les brigades,
el cistell buit sota el brac
i pensant: «Aquesta vaga...»
M'eixordaran les sirenes
de les dues de la tarda
i ploraré pel camí
pensant que ets tu qui treballes.
Quan torni demà, i demà,
si encara dura la vaga...
Amor de la meva sang:
ofega'm d'una abraçada!