Podia ser per la festa de la Mare de Déu, també en hora matinera, un any que em dugué a esperar davant de la basílica o de la porta dels Apòstols de la Seu l'arribada dels genets de la Correguda de la Joia, joves de l'Horta que muntaven rossins al galop, sense regnes ni sella ni estreps, vestits amb saragüells, amb una tralla de cuir en cada mà i sense poder agafar-se a les crines ni al coll, cridant com els indis salvatges dels films de cowboys, i jo sentia l'estrèpit dels cascos venint pel carrer de Navellos abans que arribaren les bèsties corrent desfermades i que els genets que les guiaven únicament amb els peus i els genolls entraren agitant els braços en la plaça on només un d'ells guanyaria la Joia, que jo imaginava, en efecte, com una joia d'or i que mon pare, amb gran decepció meua, em va dir que era potser un mocadoret fi brodat o un ram de flors amb una cinta, un premi gloriós i simbòlic com en el temps antic de torneigs i cavallers. I abans d'esperar els cavalls, mon pare, que no era gens de missa, s'agenollava davant d'una de les finestretes baixes amb barrons verticals que la porta lateral de la basílica té per a aquest ús extern dels fidels, i s'hi estava un moment contemplant la imatge il·luminada de la Mare de Déu dels Desemparats rodejada de flors i de ciris encesos: jo, que també mirava per l'altra finestreta igual, no sabia què calia pensar o resar, i menys encara què pensava o resava mon pare per dins, ja que no pronunciava cap oració perceptible en veu baixa, ni tan sols movia els llavis.