Però la bellesa d'Alacant, el que converteix en bella la capital de província, és l'Esplanada. Cada vegada que passo per aquí m'hi deixo anar, amb mandra deambulatòria: és una delícia. I és que, encara que sigui tòpic de dir-ho, l'Esplanada és un passeig marítim magnífic, superior als de la mateixa espècie als nostres països i a tot el litoral peninsular. S'allarga entre el casat i la mar, és ample en forma de bulevard, amb un enrajolat central elegant i quatre tirallongues de prodigioses palmeres: altes, perfectament ben tingudes, d'engronxament pausat, de brancatge viu i pentinat com per assistir a una pavana. Podeu seure a la voravia de l'interior, en un restaurant, i menjar un arròs a banda, una parrillada, déntol al forn... Menjar lentament i enllestir-ho amb un gelat d'ametlla i un cafè carregat. El sol enlluerna, més enllà del verd esclarissat i lleu de les palmeres. Tant se val: us acaricia una fresca saborosa, de delicadíssims efectes cutanis. Veieu el port, amb els molls nets i decoratius, ja que hi ha poc comerç de naus, i els iots ancorats, gràcils i de colors purs, balancejants. Passen senyoretes de vestit alegre i dibuix personal perfecte. No teniu gens de calor. La mar és una irisació immòbil, barreja d'espetecs de llum i blau. El cel, una infinitud radiant Tot exhala una atmosfera juvenil, de vitalitat feliç.
Imagineu la nit, amb la fosca encerclant les palmeres i els llums, amb un desplaçament humà animat, rialler, i l'aigua negra i adormida sobre la qual titil·len i es dilaten lluminositats i reflexos multicolors. Un cel de meravellosa contundència estrellada. Una brisa discreta i saborosa... I el cas és que tanta mel no embafa.