Editorial Selecta (Barcelona), 1967
Aquí, recordo aquesta tarda d'abril lleugerament ennuvolada, vaig venir una vegada amb el meu gos, negre i espavilat, que es posà a córrer entre les ruïnes darrera el vol irregular d'una papallona blanca i groga. De cop, el gos va trobar-se davant la còpia de la monumental estàtua d'Esculapi, blanca, atapeïda de feresa amb la serpent, el pal i les barbasses. El gos retrocedí, alarmat. I va envestir lladrant furiosament cap a la voluminosa bubota.
Naturalment, el gos tenia raó. No és que l'Esculapi camini i gesticuli com sol fer la majoria de carn mortal. A més, el pas del temps l'ha convertit en un déu inservible. Però si hom s'hi atura davant i es pregunta quina significació podia tenir per a la gent antiga, el cervell efectua una altra viva transposició: ¿què són per a nosaltres —per als qui hi creuen— els símbols i les figures estatuàries de la religió subsistent avui, cristiana o budista? ¿Quines veritats i quines creences tenien aquells grecs pollosos i quines en posseïm nosaltres, si no tan pollosos sí tan ases? És llavors quan la Història pot deixar d'ésser una assumpte llibresc i convertir-se en una mestressa de la vida, com demanava algú. Pot ésser una lliçó d'experiència. "L'home no és, sinó que es fa", deia Sartre fa devers vint anys. La clarividència del gos era òbvia.
I és estrany, gairebé màgic, el que va passar en ésser descobert l'Esculapi, l'any 1909. No sols van impressionar-se els erudits, sinó que els pobladors de l'Escala, agitats per fosques creences, emocionats per reminiscències que subsisteixen sota capes posteriors, en aquest cas de tipus igualment religiós, van arrencar a trotar cap a les excavacions, enfervorits, arrossegant els nens i els vells, per contemplar la renaixença d'una vella divinitat. Resulta interessant de gratar per sota les crosteres oficials.
De totes maneres, tant de sol i bon temps és una mica imbècil. D'entrada, avorreix. A pesar que sigui bonic, el paisatge aquí és endormiscat, hi planeja una sensació fada. El sol crema els colors, els vegetals, que tampoc no abunden. Tanta llum omple terra i mar d'un polsim blanc i tristot. Els vents de migjorn, de llebeig i xaloc porten boires lleus i pàl·lides. S'ha de tenir ficat al cervell el complex de la carn torrada i negroide que està de moda, per a aguantar unes vacances aquí. Suposo que els barris miserables medievals i els calls jueus devien ser una cosa així com Benidorm i d'altres poblacions germanes. Però, repeteixo, proporciona diners. Endavant.
L'arquitectura, matadora. El poble vell ha estat repintat, arreglat. De mediterrani —recordem la Vilajoiosa—, ara no en té res. S'assembla perillosament als barris antics de Còrdova. Això sí: té la bellesa de les targetes postals. I la nota simpàtica que molts carrers són retolats en català: Santa Faç, Alacant, Sant Vicenç, Roser...
La vila és del mar, de la pesca, els professionals de la qual ostenten la seva condició amb posat folklòric: ben caracteritzats i amb cara més o menys somrient. Sí, això de la joia pareix cert, a la vila. És com a Sevilla, on realment una part dels habitants va cantant pel carrer. Així el barri mariner, que des de la platja s'arrapa per un turó, a la dreta de la desembocadura del paupèrrim riu Sella, exhibeix una irregularitat urbana sensacional: carrerons contorts i esquifits, amb ormeigs pels portals i gats espavilats. Les dones, que tiren a grasses, seuen al carrer fent xarxa amb fils de niló, d'uns colors de netedat infantil, d'atractiu cinematogràfic. Tot el dia assegudes, aquestes dones tenen una xerrera goluda, saltironejant.
El poble té uns nou mil habitants, un parell d'hotels i mitja dotzena de pensions. Als afores, llueix un pantà. Té horts i fàbriques de xocolata. Conserva part de les velles murades, en els temps útils de les quals els moros no eren tan taral·lirots com els de la festa major. L'església és digna de visitar-se. Construeixen bastant, i l'arravatat pintoresquisme i la mar auguren bones prospectives turístiques. Però han d'asfaltar els carrers, de terra infecte, i la carretera de vora mar. La platja té moltes bales i propensió a la brutícia. El portet és bo, fet fa poc; ple de barques, hi flota un aire quiet, dolç. La bocana s'obre al SO, protegint-lo dels vents, aquí més enverinats, que són els del segon i part del tercer quadrant. Cap al nord, es veu el Cap Tossal, blanquinós, que tanca l'ensenada de Benidorm.
Per terra, la Serra d'Aitana s'alça, esquerpa. Culmina a Puig Campana, una elevació grisenca i pelada, de projecció sinistra. Els dies de tempesta deu tenir una visió aterridora.
Una mena de projecció marina de Santa Pola és l'illa Plana, o de Nova Tabarca, com la batejaren uns emigrants de Tunis fa prop de dos-cents anys, situada a tres milles del Cap i on s'arriba navegant un freu amb molts punts de poca fondària. L'illa té una milla per un terç. La volten rocs i esculls a voler. És una plataforma plana, amb un temple ostentós, gros, rosegat per vents salnitrosos i la misèria illenca. També hi ha murades d'un castell i una població mig deserta i esbucada. S'hi ha passat molta fam, aquí. No s'hi cria ni fabrica res, només pesca. De totes maneres, últimament sembla recuperar-se: gent de fora ha comprat les cases abandonades i les ha arreglades, hi han construït alguns xalets. El turisme i un bon servei de comunicacions amb terra la poden redimir. Això no obstant, el lloc és d'una soledat sinistra, en certs moments. És clar que els diners gairebé aconsegueixen miracles, i hi ha projectes de reforma fins i tot sensacionalistes.
Una anàlisi monumentalista no pesaria gaire: l'església de Santa Maria, bona mescla de gòtic i barroc, de tall fi; un parell de temples més; l'Ajuntament, de barroquisme aplacat, aspirant a la distinció; el parc del modern castell de Sant Ferran; el castellàs de Santa Bàrbara, unes extenses ruïnes que s'arrelen fins als cartaginesos, d'un castrense feréstec. Aquest lloc, situat a uns cent quaranta metres d'altitud sobre el turó Benacantil, té una panoràmica dilatada damunt cases i mar i la ruralia de secà. El Benacantil domina la ciutat, es veu de tots costats: és un roc omnipotent i pelat, roig. Val la pena de pujar-hi, encara que hi fa un sol desesperat, torrador. Als seus peus, la Vila Vella, típicament mediterrània: carrers anàrquics, amunt i avall, estrets, d'una relativa pobresa, amb gran moviment humà. Avall, cap a la mar, l'altra barriada popular: la marinera del Raval Roig, on tothom fa vida de carrer i corren gats i nens, entre estris de pesca i cridadissa.
Però la bellesa d'Alacant, el que converteix en bella la capital de província, és l'Esplanada. Cada vegada que passo per aquí m'hi deixo anar, amb mandra deambulatòria: és una delícia. I és que, encara que sigui tòpic de dir-ho, l'Esplanada és un passeig marítim magnífic, superior als de la mateixa espècie als nostres països i a tot el litoral peninsular. S'allarga entre el casat i la mar, és ample en forma de bulevard, amb un enrajolat central elegant i quatre tirallongues de prodigioses palmeres: altes, perfectament ben tingudes, d'engronxament pausat, de brancatge viu i pentinat com per assistir a una pavana. Podeu seure a la voravia de l'interior, en un restaurant, i menjar un arròs a banda, una parrillada, déntol al forn... Menjar lentament i enllestir-ho amb un gelat d'ametlla i un cafè carregat. El sol enlluerna, més enllà del verd esclarissat i lleu de les palmeres. Tant se val: us acaricia una fresca saborosa, de delicadíssims efectes cutanis. Veieu el port, amb els molls nets i decoratius, ja que hi ha poc comerç de naus, i els iots ancorats, gràcils i de colors purs, balancejants. Passen senyoretes de vestit alegre i dibuix personal perfecte. No teniu gens de calor. La mar és una irisació immòbil, barreja d'espetecs de llum i blau. El cel, una infinitud radiant Tot exhala una atmosfera juvenil, de vitalitat feliç.
Imagineu la nit, amb la fosca encerclant les palmeres i els llums, amb un desplaçament humà animat, rialler, i l'aigua negra i adormida sobre la qual titil·len i es dilaten lluminositats i reflexos multicolors. Un cel de meravellosa contundència estrellada. Una brisa discreta i saborosa... I el cas és que tanta mel no embafa.
La moguda superfície d'aquests terrenys presenta un gran tall de muntanya: el Montgó, immens i amb una coloració blavosa.
Gairebé sobre el Cap de Sant Antoni, la vila de Xàbia, el paisatge rural més bonic de per aquí. Té un encant pagès, dolç, i amb un dia de sol s'hi sent una flaire densa de vegetació de secà, aromàtica. És una ampla vall de muntanyes pelades que l'encerclen i amb pujols per dintre, pels quals s'enfilen les marjades amb parets de pedra. S'engronxen els xiprers. Creixen la vinya, el garrofer, el taronger, l'ametller. Riu-raus, o casetons amb porxada davant per assecar el raïm, abunden entre les vinyes, de les quals no es fa vi, en general, sinó panses i coves de moscatell. El poble, d'uns sis milers d'habitants, és net, de constitució desigual i viva, formada amb un creixement lliure durant segles. S'hi veu animació humana. L'església, voluminosa, es remata amb una vistosa cúpula de majòlica verda. Pertany al dialecte gòtic que en diuen isabelí i fou fortificació defensiva contra els pirates. Sobre un puig, una ermita d'encantador primitivisme, amb alguns xiprers. Damunt una esquena d'ase, molins desmantellats. Em bec una orxata de xufla a la plaça. Imagino que viure aquí un parell de mesos seria sedant.
La badia té una boca de dues milles i mitja i rep el temps que bufa des del nord al sud, per llevant. La platja és llarga, amb macs. El rierol Gorgós hi desemboca, entre les ruïnes d'una fortificació i la caseta del cable submarí, que parteix cap a Eivissa i a causa del qual les embarcacions no poden maniobrar entre els 270° i els 285°. El turisme i la construcció s'hi afermen. El port només té moll de pesca, és petit amb moviment. Té un dic nou i per a enfilar la bocana cal pràctic, si no es coneix, a causa d'un dic enfonsat per un temporal, que vetlla perillosament.
El Cap de Sant Antoni avança, pla i segur, en direcció a l'est, amb una altura sobre la mar de cent seixanta-tres metres, cromat de blanquinositats i ocres, de verds foscos. Trobem una ermita amb aspiracions gracioses. La vegetació és baixa, de matolls, vinya i figueres de moro. Pastura alguna cabra, amb mirada misteriosament humana. El Cap domina una panoràmica ampla, ara rutilant de sol. Amb menys llum i vent del nord la visibilitat, des d'aquí, deu ésser rica, de subtilesa infinita. La inhòspita arquitectura del far —com la de tots els altres, com la de les cases dels peons de camins i les estacions ferroviàries— crema de sol i no s'hi endevina cap contingut humà. Devora hi ha la casa del semàfor, i aquest estri dins una mena de gàbia amb persianes.[...] Tornant camí enrere, trobo un jove magre, amb bicicleta, encès de calor, fumant un cigar. Li pregunto on va, i em diu que a festejar. Penso en la filla del faroner o del semaforer: una noia segurament tímida, d'aparença general gregària, que deu pescar uns avorriments satànics i desitjant sortir d'aquí deu tenir una casera obsessionada.
La mar és calma. Passo pel costat d'un garrigó de pinotells amb ruscos d'abelles. És migdia.
La carretera s'enlaira, es complica, passa túnels. La muntanya es torna frenèticament repelenca: el curs del riu Mascarat, ara sec, la talla amb verticalitat total fent un barranc estretíssim, d'uns setanta metres de fondària. Les pedres són terribles, pelades, i vora la mar tenen la rojor de l'argila cuita. Sortint dels rocs, ve una terra plàcida, lleument ondulada, amb vinyes i garrofers, un secà lluminós que arran de mar es torna salines d'aigua rossa. Sobre un pujol costaner, el poble de Calp, amb algun tros de murada arruïnada. Té dos milers d'ànimes i és agradable. L'església és vella, amb una certa volada gòtica, i seria més bonica si no tingués part de mudèjar, amb el seu aspecte tristot de barraca suburbial. La qüestió turística és sòlida i es concentra per davant el Penyal d'Ifac, a uns centenars de metres del poble. Hi ha xalets, hotels de primera, de més modestos i pensions. De totes maneres, l'exhibicionisme turístic queda bastant amansit.
I allí davant mateix hi ha el penyal d'Ifac, enèrgica i llisa erupció de pedra, de tres-cents vint-i-vuit metres d'elevació. La bèstia, solitària i d'un marronenc vermellós o fosc i amb la base tenyida de verds retintats, posseeix una presència ferotge, brava. A ponent del penyal hi ha un portet de dibuix perfecte, amb barques de bou amarades. L'aigua és verda, contrastant amb la de fora, d'absoluta blavositat. La badia té dues milles i mitja i és un arc obert a les ventades dels quadrants de sota. Amb una migjornada espessa, el xiulo del vent ve atapeït de salnitre i gotes de mar. L'aigua té unes blancositats com si hi haguessin abocat llet.