Passem a la façana de la Passió. Si la façana del naixement és lírica i la façana de la Glòria és èpica, la façana de la Passió és dramàtica. Diu Gaudí: «Amb contrast amb la del Naixement, decorada, ornamentada, la de la Mort és dura, pelada, com feta d'ossos». I Isidre Puig-Boada, un dels deixebles de Gaudí, comenta sobre la façana de la Passió: «És tota ella d'arestades formes geomètriques simplicíssimes, nua d'ornamentació, solament repòs i estructura». En efecte, aquesta façana expressa l'angoixa de la mort, el dolor de què està sembrada la vida. Gaudí en va fer l'esbós l'any 1911 quan era en un sanatori de Puigcerdà, afectat greument de febres de Malta. La recuperació fou molt lenta. Diu l'arquitecte: «Vaig tenir temps per a estudiar i meditar l'esmentat portal». El «sacrifici cruent» de Jesús a la creu es tradueix aquí en un conjunt d'arquitectures trencades, escapçades, desconjuntades, amb sortints i buidats de tota mena, peanyes, fornícules i gelosies. Pel que fa a l'escultura, la proposta de Gaudí va ser traslladada a les figures que formen el conjunt gràcies a l'art de Josep M. Subirachs, en els anys vuitanta-noranta del segle passat. El resultat final és coherent: arquitectura (Gaudí) i escultura (Subirachs) s'adiuen l'una amb l'altra. La pedra expressa el cos turmentat i crucificat de Jesús, amb unes columnes que semblen sis grans ossos humans amb tendons i nervis estirats fins al límit, i amb un frontó que és una galeria ascendent sostinguda per divuit ossos (6 x 3) que li fan de columnes. Gaudí volia que la façana «arribés a fer por», és a dir, que qüestionés l'observador fent-li present el drama de l'existència humana, que s'identifica amb el drama de la creu.