No podem acabar aquest article dedicat a la glorificació del nostre surrealisme, avui universalment conegut per obra i gràcia de Gaudí, Dalí i de Miró, sense recordar que fa més de trenta anys vam exposar a la consideració pública la manera d'intrementar la construcció del temple surrealista gaudinià, de la que el propi arquitecte deia que com la de totes les catedrals, havia de durar cinccents anys. Ja sabem que aleshores el surrealisme de Gaudí, com avui el de Dalí, tenia pocs amics i molts enemics, perquè s'assembla més a la Quimera que a l'harmonia d'Horaci i la proposició de l'infrascrit no va ser escoltada per ningú, malgrat que en aquells dies tan llunyans es feia, sota el patronatge del meu mestre Joan Maragall, una gran campanya per aconseguir fons per a l'erari exhausr de l'obra expiatòria. Ara que el difunt ja no té enemics, a veure si la proposta troba amics.