Editorial Ariel / Fundació Picasso-Reventós - 1974 - Barcelona
Pujols va ser el primer en descobrir en el meu tendre surrealisme l'hologràfic hiper-realisme d'avui. I jo de descobrir en la seva religió catalana hiparxiològica, el triomf del seu surrealisme. Pujols va dir que em diguésssin que em donava les gràcies per incloure'l entre els surrealistes, però que m'advertíssin que a ell li convenia estar a bones amb la realitat.
Si l'art és donar vida, Salvador Dalí li dóna una vida tan intensa que arriba a fer viure la fantasia amb la mateixa potencialitat amb què pot viure la realitat. Si Salvador, amb el seu geni, que evidentment marcarà una hora en el rellotge del palau de l'Art, no sols pel seu surrealisme, sinó sobretot pel seu realisme cru i nu, malgrat estar en constant ebullició, podria ser el Salvador d'un art que va néixer mort, fill avortat de l'època moderna...
No pas com un toro, sinó com un rinoceront, Pujols embestia la realitat de tot l'existent: així va néixer la Hiparxiologia.
No podem acabar aquest article dedicat a la glorificació del nostre surrealisme, avui universalment conegut per obra i gràcia de Gaudí, Dalí i de Miró, sense recordar que fa més de trenta anys vam exposar a la consideració pública la manera d'intrementar la construcció del temple surrealista gaudinià, de la que el propi arquitecte deia que com la de totes les catedrals, havia de durar cinccents anys. Ja sabem que aleshores el surrealisme de Gaudí, com avui el de Dalí, tenia pocs amics i molts enemics, perquè s'assembla més a la Quimera que a l'harmonia d'Horaci i la proposició de l'infrascrit no va ser escoltada per ningú, malgrat que en aquells dies tan llunyans es feia, sota el patronatge del meu mestre Joan Maragall, una gran campanya per aconseguir fons per a l'erari exhausr de l'obra expiatòria. Ara que el difunt ja no té enemics, a veure si la proposta troba amics.