No, no: no té res a veure el nostre Paral·lel amb Montmartre. Montmartre és insolent i ric: és el barri més ric de París el que rendeix més. Montmartre és per als senyors, per als aventurers, per als prínceps destronats, per als nord-americans.
El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.
No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d'encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d'una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera, quan l'ampla via mor a la plaça d'Espanya.
El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l'olor d'oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats. [...]
L'obrer és el qui amb més gran proporció ocupa aquesta ampla via de la nostra ciutat. L'ocupa a totes hores, n'és l'amo i senyor. Al matí, amb els primers somriures del matí –quan el sol, amb una generositat de déu posa or a la pols del carrer– camí del port o anant i venint de Sants, enfilant les rondes o els carrers costeruts que menen a Montjuïc, omplint tramvies i autoòmnibus. Al migdia tornant a casa per un parell d'hores els que tenen la feina prop del barri, o dinant, els qui viuen lluny, en un banc, al sol d'hivern que en aquesta hora té color de brou de gallina, o l'ombra raquítica d'un arbre a l'estiu, en companyia de la dona o de la filla.
En vesprejar, a grans colles, tornant del moll amb el rostre i les mans i el vestit negres de carbó; rient amb l'alegria de sentir-se lliures; dient aspres i encesos madrigals a les noies boniques. De nit, el Paral·lel ja no pertany a l'obrer: l'obrer dorm. De nit hi ha una concurrència més pintoresca: còmics, Tanguistes, les mares de les tanguistes, els amics de les tanguistes, algun empresari, algun autor, algun periodista, algun corredor de joies. Tota aquesta gent forma tertúlies a la porta dels bars i s'està fins que es fa clar, menjant arròs a la valenciana, planejant negocis fantàstics i barallant-se els uns amb els altres com a gats.
El primer raig de sol escombra tota aquesta gent. L'obrer torna a ésser l'amo.