Morts lluny
Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D'aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà ni tindran sol
ni l'aigua que els alegrava.
Mai més en la gaita humida
l'amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s'ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!