Edicions 62 - 1973 - Barcelona
Beneït obrador...
Beneït obrador
era allà on jo teixia:
fil anava i venia
es lligava i torcia.
Primavera i tardor
han passat tantes voltes!
Són les coses revoltes:
sense gra no hi ha mòltes.
No ho retrec, oh Senyor!
Ja ningú m'acompanya,
fins de mi sóc estranya,
puc xiular com la canya
entre fulla i canó.
Sense qui em digui «vine»
no pot fer la padrina
ni teixits ni farina,
però puc sense por
arrenglerar paraules
que s'ordenin en faules.
I en demano perdó.
Espera, encara
La mort m'ha fet com un eixut,
per sempre.
Ja no hi ha ocells, no hi ha cap flor
que es gronxi:
d'aquest ermot van aflorant
les pedres.
I sento encara aquella veu
que em guia!,
tinc les paraules que escrigué
i em resten!,
però no trobo aquella mà
segura,
forta i benigna, purament
oferta.
Arravatada, no puc més,
em giro...
Àngels de Déu puc albirar
que em miren,
pleguen les ales i amb els ulls
em diuen:
«Encara et manca més virtut, espera.»
A Josep Carner
En el seu 75 aniversari
Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com es llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.
Comanda a un argenter
Per a Ramon Sunyer, argenter
Ai rosa, la meva rosa,
amb el pinyol coral·lí!
Passeu les roses discretes,
avui no sóc com ahir.
Que jo vull aquella rosa
que no es al meu jardí:
vull la rosa cisellada
amb el pinyol coral·lí
flairós encara de platja
i de besar submarí.
Rosa pomposa de plata
tota estriada d'or fi!
Única rosa que serves
caliu de mà i de burí
i una mica la mirada
que creava el teu destí!
Per la teva humana força
si vinguessis cap a mi,
oh rosa, la meva rosa,
amb el pinyol coral·lí!
Morts lluny
Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D'aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà ni tindran sol
ni l'aigua que els alegrava.
Mai més en la gaita humida
l'amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s'ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!
Parla vexada
Car tot voler ha melloria...
Ramon Llull
I m'han dit que has estat molí soferta
en el cor i en pit;
però jo veig un rastre de llàgrimes
al setí del vestit.
Ai, amiga, que et portem reblada
fins a sang i a martell.
Passarà, bec i urpes malmeses,
passarà el mal ocell
que xipolla per nostra llacuna
i n'esbarria el peix.
Ai, amiga, sense tu ¿quina fóra
de nostra roda l'eix?
I m'han dit que has estat molt soferta,
que t'han penjat al pit
una esquerpa, manllevada joia
que t'esquinça el vestit.
No hi fa res; és la nostra bandera
que et vesteix adient,
i nosaltres, portant-te abrivada,
no ens ajupim al vent.
La Capella
L'església nova riu sota el cel
mes és son riure bon xic crudel.
L'humil capella que buida resta
enyora els càntics, l'esclat de festa:
La seva verge li han robat.
L'església nova se l'ha quedat.
Tot és per ella cant de lloança
i tu ho esguardes amb greu recança.
Oh capelleta calma ton plor
que oblidada no has de ser, no.
Seràs tu sempre l'estoig de Núria
pels que et vegeren l'altra centúria.
Tots quants t'imploren sent lluny d'aquí,
veuran la Verge dintre ton si.
I resplendenta de llum encesa
viuràs per sempre en ta vellesa.