Molts valencians estan convençuts que l'expressió jurídica més alta de l'ordre i la moderació és el Tribunal de les Aigües, que es reuneix cada dijous de matí, ací davant mateix, a la porta gòtica de la seu. També estan convençuts que el tribunal té una antiguitat literalment mil·lenària, que el van fundar els califes de Còrdova, i que com a institució és única en el món. Sí que és cert que a finals del segle x ja existia el càrrec de sequiers del Túria, i se sap perquè dos importants individus que l'ocuparen, de nom Mubàrak i Mudaffar, es van sublevar l'any 1016 contra el califat. Més endavant, el 1238, Jaume I va donar les sèquies del Túria als vells i nous regants, que havien de regir-se "segons lo acostumat e stablit en temps de sarraïns". El fet és que, des de no se sap quants segles, la institució funciona més o menys igual: les assemblees de regants de cada sèquia elegeixen els síndics, els vuit síndics o sequiers fan de jutges del tribunal, i un d'ells per torns fa de president. Tots van mudats amb brusa negra, que fa un segle es va imposar —ací i a mitja Europa— com a indumentària formal d'obrers i de llauradors. La singularitat d'aquest tribunal no està en el fet d'haver existit, o de ser més o menys antic, sinó en el fet d'existir encara, d'haver preservat la independència legal i real de tot codi escrit i do tota altra jurisdicció (les seues sentències són inapel·lables), i el seu procediment oral i sumaríssim. És com quan els reis, o el consell de la tribu, administraven una justícia personal, directa i d'aplicació immediata, sense lleis escrites i sense papers.