Mirador de Campanet
A Na Catalina Costa
Tenc el cor empresonat
dins una gàbia petita,
talment un aucell d'ermita
a tota hora extasiat.
I voldria en ton casal
—passerell o cadernera—
cantar amb veu falaguera
a 1'ombra del bell parral.
Voldria, amb flauteig de canyes
tallades al Paradís,
poder retreure l'encís
d'aquells pinars i muntanyes.
Del núvol que passa al vol,
i es transforma, i baixa i puja;
de les frescors de la pluja;
dels jocs de boira i de sol,
del miralleig de la mar
que s'estén en llunyania;
de tot quant mon ull destria...
I he d'admirar i callar;
esplaiant l'íntim anhel
amb silencis amorosos
com els llenyams olorosos
al redós de Sant Miquel.
Sort que, si el coratge mor,
m'alleugera la fatiga
pensar que el teu ull d'amiga
sap veure clar dins mon cor.