Editorial Moll - 1981 - Palma de Mallorca
Record perenne
Un record em té abellida,
el record de Montserrat;
gemma cèlica polida,
que al crepuscle de ma vida
pren besllums d'eternitat.
Serra bellament crestada,
es retalla dins l'espai
com una flama arborada
que ha restat petrificada
per no extingir-se jamai.
Mai no et sent en llunyania,
santa muntanya pairal,
a on m'acull cada dia
Madona Santa Maria,
que et prengué per setial.
Era encara als anys de nina
Era encara als anys de nina
quan la cançó m'encisà
i un perfum m'embolcallà
com de rosa alexandrina.
Del nard a la tarongina
ma pensa anava filant...
Un bri de seda llampant
cada fil de teranyina.
Però aquella olor tan fina
mai per mai no s'esvaí;
la sent encara al matí,
la sent quan la tarda fina.
La saleta
Per Na Mercè Massot
Redós plaent: "l'amor, l'amor, l'amor"
hi troba flors hivern i primavera;
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.
Mirador de Campanet
A Na Catalina Costa
Tenc el cor empresonat
dins una gàbia petita,
talment un aucell d'ermita
a tota hora extasiat.
I voldria en ton casal
—passerell o cadernera—
cantar amb veu falaguera
a 1'ombra del bell parral.
Voldria, amb flauteig de canyes
tallades al Paradís,
poder retreure l'encís
d'aquells pinars i muntanyes.
Del núvol que passa al vol,
i es transforma, i baixa i puja;
de les frescors de la pluja;
dels jocs de boira i de sol,
del miralleig de la mar
que s'estén en llunyania;
de tot quant mon ull destria...
I he d'admirar i callar;
esplaiant l'íntim anhel
amb silencis amorosos
com els llenyams olorosos
al redós de Sant Miquel.
Sort que, si el coratge mor,
m'alleugera la fatiga
pensar que el teu ull d'amiga
sap veure clar dins mon cor.
Talaiots
Hi ha un recó de la marina
que té mon cor encativat:
ullastres vells i soledat
i cards ressecs d'aguda espina.
Entre els ullastres centenaris
qualque bordall de magraner
bada soliu en l'arrecer
ses flors roents com encantaris.
Per l'enderroc d'una paret,
talment armats que fessin guarda,
aguaiten punxes de donarda
que mai doblega vent ni set.
I uns talaiots allà escampats
en llur decrèpita ruïna,
pel sec terrer de la marina,
semblen ossams mal soterrats.
La ment es perd dins la foscor.
¿Qui dirà mai com fou la vida
d'aquella gènera extingida
pel temps remot de l'antigor?
Un negre corb que l'aire bat
al talaiot son vol atura;
de l'alt cairell de roca dura
un mot d'enigma s'ha esbombat.
Misteriós, l'aucell en dol
ha dit un mot d'estrany llenguatge:
i fuig el corb. I aquell paratge
roman més mut i més totsol.