Millor refugiar-me en la redacció de la revista...

Autor: Miquel López Crespí
Obra: Una arcàdia feliç , 2010

Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d'Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear.

Per defugir l'estantís ambient provincià sovint anava a visitar l'escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d'aquell fill que no volgué tenir amb mi, d'un avortament que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d'anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d'aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos.

Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al·lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l'època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure'ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien.

Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per mantenir més d'una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d'un infant que porti la teva sang?