Més tard vam saber que n'hi havia cinquanta-vuit més repartits per tota la Rambla, incloent-hi el Sis-cents aixafat contra el fanal.
Altres persones miraven de tombar els cotxes per tal de tornar-los al seu estat habitual, i n'hi havia que els empenyien per poder fer lloc per a la resta. I també hi havia —com a tot arreu on passa alguna desgràcia— tafaners i curiosos, que feien més nosa que servei.
De tant en tant, se sentia un aldarull de veus que anava creixent: «Un altre, aquí n'hi ha un altre.» I allà anaven els de la Creu Roja, la guàrdia armada (els grisos), la guàrdia civil (els verds). I allà s'esvalotava tothom al voltant de la mortal troballa, amb la intenció de veure com era aquell mort. De fet, tots els morts s'assemblaven tant que, posats l'un al costat de l'altre i malgrat les diferències físiques, feien la mateixa cara.
Acabàrem la nostra feina, no gaire feixuga, cap a les dues de la tarda, i el nostre monitor ens comunicà que teníem una hora lliure per descansar, però que no marxéssim gaire lluny, ja que la tarda es preveia dura de debò. De manera que tots tres vam seure a la part del darrere d'una furgoneta abonyegada i plena d'herbes i fang, tant que semblava que hagués passat tres anys al fons del mar.