Baula - 2001 - Barcelona
Al cap de tres minuts —temps que vaig trigar a pujar, posar-me al coll el meu mocador i tornar a baixar— ja érem al carrer. Vam encetar un paquet d'Ideales mentre baixàvem carrer avall. La cantonada del meu carrer amb l'Avenida del Caudillo ens va oferir un espectacle tragicòmic. Just allà s'ubicava una de les fàbriques de tèxtil més grans de Terrassa: el Vapor Aymerich i Amat, el qual ocupava tota la quadra, i donava, per la part posterior, al carrer Alcázar de Toledo. La violència de les aigües havia fet que bona part del material de la factoria s'amuntegués a la banda del darrere.
—Aquí se'n van ofegar dotze o tretze —digué en Quim—; ho ha dit un dels bombers quan pujava. I encara sort que van esbotzar la reixa de la finestra amb el cul d'un camió, que si no...
Hi havia policies, bombers, membres de la Creu Roja i voluntaris que s'esforçaven a treure les restes de gegantines peces de roba, de maquinària, pedres, fang i herbes.
—Mira, ara en treuen un altre... —comentava el meu amic, entre pipada i pipada de la cigarreta.
Era la primera vegada que jo veia un mort. Encara que duia el cap tapat, vam veure que es tractava d'una dona. Amb les dificultats pròpies de la destrossa, aquells que la portaven la deixaren a terra. No li vam veure el rostre, però tenia el cos inflat i les mans plenes de ferides, amb les ungles destrossades, cosa que em va fer pensar en una mort terrorífica i cruel.
Deixàrem aquella escena tan tètrica amb el fosc convenciment —almenys jo, ja que en Quimet no semblava afectat en absolut— que aquell dia en trobaríem encara de pitjors.
Allò que hom podia veure si mirava Avenida del Caudillo —o la Rambla com tots dèiem— avall, a banda i banda, feia la impressió de ser una ciutat després d'un bombardeig aeri. A aquelles hores properes al migdia, una activitat febril tenia lloc a la Rambla: gent netejant, gent apilant restes de qualsevol cosa imaginable que les aigües havien portat fins allà, gent desesperada...
La nostra colla havia quedat, segons indicà en Quimet, just al davant del Cinema Rambla, i cap allà ens adreçàrem mentre contemplàvem el devastat paisatge. Només els arbres més robusts havien quedat drets després de l'escomesa de la riuada, i al seu tronc s'amuntegaven les restes dels seus germans, a banda de tota mena de materials diversos, incloent-hi algun vehicle. Un grup de nois una mica més grans que nosaltres, i en perfecta formació, ens va avançar a pas lleuger. Es tractava dels bordegassos de la Falange, amb les seves impol·lutes camises blaves, pantalonets curts i boines calades a l'estil militar. Baixaven la Rambla cantant una cançoneta, a la qual, en principi, no vaig prestar gaire atenció.
—Las calles están mojadas y parece que llovió, que llovió...
Un instant després, en entendre les paraules, la ira em va fer agafar un roc gros com el meu puny. Hi havia molta rivalitat entre els falangistes i els escoltes, però el to burlesc de la seva cançó i la crueltat de cantar-la en aquells moments em van fer enrabiar. Si en Quim no m'ho hagués impedit, hauria provat d'esclafar el cap d'algun d'aquells marrecs.
Més tard vam saber que n'hi havia cinquanta-vuit més repartits per tota la Rambla, incloent-hi el Sis-cents aixafat contra el fanal.
Altres persones miraven de tombar els cotxes per tal de tornar-los al seu estat habitual, i n'hi havia que els empenyien per poder fer lloc per a la resta. I també hi havia —com a tot arreu on passa alguna desgràcia— tafaners i curiosos, que feien més nosa que servei.
De tant en tant, se sentia un aldarull de veus que anava creixent: «Un altre, aquí n'hi ha un altre.» I allà anaven els de la Creu Roja, la guàrdia armada (els grisos), la guàrdia civil (els verds). I allà s'esvalotava tothom al voltant de la mortal troballa, amb la intenció de veure com era aquell mort. De fet, tots els morts s'assemblaven tant que, posats l'un al costat de l'altre i malgrat les diferències físiques, feien la mateixa cara.
Acabàrem la nostra feina, no gaire feixuga, cap a les dues de la tarda, i el nostre monitor ens comunicà que teníem una hora lliure per descansar, però que no marxéssim gaire lluny, ja que la tarda es preveia dura de debò. De manera que tots tres vam seure a la part del darrere d'una furgoneta abonyegada i plena d'herbes i fang, tant que semblava que hagués passat tres anys al fons del mar.
Creuàrem l'Avenida de Barcelona i travessàrem Ca N'Anglada —un altre barri d'autoconstrucció, amb carrers sense asfaltar, ni enllumenat públic, ni res de res—. La riera separava aquest barri del de Las Arenas.
Catastròfic: aquesta era la paraula. Tot allò que estava a una distancia inferior als cinquanta metres a ambdues bandes de la riera, havia quedat arrasat. Només, aquí i allà, es feien notar les restes de la destrossa: parets esmicolades, mobles rebentats, restes de roba, d'herbes, de branques, de vida. Els pilars del pont del ferrocarril també havien quedat reduïts a runes. Com a silenciós testimoni de l'ímpetu de les aigües, només quedaven les dues vies del tren, torçades i malmeses, penjant sobre el curs de la riera. Em van semblar dues tètriques espines d'arengada.
El mateix llit de la riera, curiosament, era pla i regular —a excepció dels llocs on s'amuntegaven restes— com si hi hagués passat una piconadora.
La desfeta de l'Avenida del Caudillo ens semblà aleshores un joc d'infants en comparació de la tragèdia que ens vam trobar després d'haver creuat la riera.
Amb la muntanya de Sant Llorenç del Munt al fons, se'ns mostrava un paisatge desolat de gent que no sabia on anar, sense adonar-se que eren a casa seva; a allò que havia estat casa seva.
Allà no hi havia unes quantes cases ensorrades: més aviat es podien comptar amb els dits de les mans aquelles que s'havien mantingut dretes.
Vaig provar d'ordenar la meva memòria per tal de trobar, enmig del desastre, el lloc aproximat on es podia haver aixecat la casa de la Maria. En adonar-me que era una tasca inútil, vaig optar per mirar de trobar-la enmig de la multitud de persones que provaven de rescatar quelcom útil del munt de misèria en què s'havien transformat les seves llars.