Maurice volia dibuixar tot el que veia. De cop i volta ensopegàvem amb l'antic cementiri. No hi havia cap inscripció que distingís aquestes tombes que el cartoixà cavava durant la seva vida, i on res no havia de reclamar la seva memòria al no-res de la mort.
Solange, irreverent, jugava a bastir una imaginària bandera pirata amb els ossos dels monjos sense nom. Un dia la veié de lluny estant l'escolà foll, i vengué corrent cap a nosaltres, amb el seu bastó i amb actitud amenaçadora. Record que fugírem pel passadís de l'apotecaria i, sense mirar ni per uns instants al nostre darrere, ens amagàrem per les cel·les en ruïnes de l'indret més abandonat de la cartoixa: les antigues capelles del segle XV. Per allà no gosava anar-hi l'escolà, ja que l'atemoria un sant de fusta pintada que hi havia a la porta. Deia, en la seva follia, que era el dimoni disfressat de sant Bru, i retrocedia fent-se mil senyals de la creu quan el veia en la distància. Però precisament la zona del convent on l'escolà no volia penetrar era la que per a nosaltres guardava més secrets i possibilitats.