L'ofici de fuster m'agradava, el de mecànic no, perquè el taller d'Obres Públiques, exactament enfront de casa meua, si per fora tenia una façana de pedra i rajola rematada amb merlets i amb dos torres als extrems com un castell (d'aquell estil de la bona arquitectura de magatzems i fàbriques de primeries del segle XX o finals del XIX, tan sòlidament decorada amb un bon gust elegant i robust), per dins em semblava un espai tenebrós, amb la poca llum grisa que hi deixava passar la tela metàl·lica bruta i espessa de les finestres, amb el paviment quasi negre del tot per l'oli brut dels motors i pel greix trepitjat amb la pols, i amb les parets pintades d'un vernís de verd fosc esvaït: la claror era tan escassa i polsosa que sobre els bancs de treball quasi contínuament tenien encesos els pàmpols blancs per dins i verds per fora amb pàl·lides bombetes de llum groga, i hi surava una olor mineral d'oli negre, de ferralla i de raspadures de metall del torn. Els obrers duien granotes brutes de color blau fosc, portaven d'un lloc a un altre peces desmuntades de cotxes o camions, traslladaven motors sencers penjats amb cadenes de carrils elevats, i sobretot treballaven amb el cap inclinat als seus bancs de mecànic en faenes i amb gestos que jo no entenia, i per a mi eren figures anònimes, iguals, vestides amb el mateix uniforme blau greixós, movent-se lentament sota el control rigorós i continu del director darrere dels vidres d'un despatxet quadrat en un racó d'aquell espai inhòspit.