L'interior de la basílica de la Sagrada Família és «com un bosc», amb uns «arbres colossals», que són les columnes, les quals pugen helicoïdalment com fa el més humil dels llorers o de les palmeres. Els «arbres» es bifurquen en branques i culminen en un sostre florit, caracteritzat per la ufanor i per la calidesa d'una llum difusa. Doncs bé, les voltes són «les fulles del gran arbre que aplegarà el poble per alabar Déu». Segons Gaudí, doncs, el poble de Déu és el referent fonamental de la nau de la basílica, l'àmbit de la il·luminació i, per tant, l'espai per on discorre la «via de l'Església». No som pas lluny de la constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II, en la qual, després de parlar del misteri de l'Església, hom fixa l'atenció en l'Església com a poble de Déu.
La nau de la Sagrada Família es caracteritza per l'harmonia hel·lènica entre l'arbrat (les columnes) i les fulles (les voltes). L'articulació del conjunt és possible perquè hi ha un bosc de columnes que roben les càrregues de les voltes i de les cobertes exteriors. Es dibuixa, doncs, un trenat en el qual les columnes són un element constructiu absolutament necessari, atès que la basílica no té contraforts ni crosses ni arcbotants de cap mena. Més encara, les columnes, de gran robustesa, es troben lleugerament inclinades, per tal de complir la seva funció: són altes però no alteroses, i s'adeqüen flexiblement a la càrrega que els arriba. En la simbòlica de Gaudí, les trenta-sis columnes de la nau de la Sagrada Família tenen un nom d'evangeli/evangelista (4), d'apòstol (12) o bé de diòcesi (amb el lloc preferent donat a les diòcesis catalanes) (20).